La llengua és una línia roja

Incidíem ahir que els moments que viu la política catalana i espanyola requereixen la presència de totes les virtuts cardinals, des de la prudència a la justícia i la temperància i, evidentment, la fortalesa, indispensable per intentar arribar a acords a través de l’única manera possible amb què s’han de solucionar les diferències polítiques en ple segle XXI, el diàleg i la voluntat dels ciutadans. Partint de la base que tots els actors tenen el mateix dret a expressar les seues opinions i, per descomptat, que totes són igual de dignes, el que no es pot sota cap concepte és utilitzar la mentida o la manipulació per defensar una o altres opcions. I si les paraules del vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, dinamitaven el més bàsic sentit de la concòrdia, assegurant que a Puigdemont li podria passar el mateix que al president Companys, assassinat tal dia com avui fa 77 anys pel franquisme, les del líder del PP català, Xavier García Albiol, insinuant que Ensenyament serà intervingut si finalment l’Estat decideix aplicar l’article 155 de la Constitució, creuen la línia roja de l’acceptable. Si en alguna cosa hi ha una gairebé absoluta unanimitat entre els principals grups polítics del Parlament, és que la immersió lingüística compta els seus anys d’implantació per èxits, primer, perquè és l’instrument bàsic d’integració dels nens a Catalunya sense cap distinció; també perquè permet el coneixement de les dos llengües oficials, català i castellà, amb més que acceptables resultats acadèmics, equiparables a qualsevol altra comunitat espanyola, i finalment, perquè assegura la pervivència i el coneixement de la llengua pròpia de Catalunya. Intentar usar el seu ensenyament com a símbol d’instrument d’adoctrinament és tan fals com presumir que l’aprenentatge del castellà contribueix a canviar ideologies o formes de pensar dels alumnes. A més, implica dubtar de la capacitat pedagògica dels mestres, igual com s’ha fet amb els metges i el nombre de ferits de l’1 d’octubre. El moment històric requereix, a banda de virtuts personals, altura de mires polítiques, que molts dels líders actuals no tenen. Totes les opcions estan a sobre de la taula i, sens dubte, l’acord entre Catalunya i Espanya seria la millor solució per a tothom, però, perquè sigui possible, els hooligans han de ser apartats de la negociació.