Menys cartes i més diàleg

Ahir a les deu del matí vencia l’ultimàtum llançat per Rajoy l’11 d’octubre perquè en primera instància Puigdemont aclarís si hi havia o no independència i en segona perquè rectifiqués abans que el Govern central activés el ja famós article 155 de la Constitució. En la resposta de dilluns del president de la Generalitat no es va aclarir gran cosa, però a la carta remesa ahir sí que diu a l’últim paràgraf que el Parlament de Catalunya “no va votar el 10 d’octubre la declaració formal de la independència”, encara que sí que ho farà “si ho estima oportú i l’Estat persisteix a impedir el diàleg i continuar la repressió”. Encara que vagi precedida de circumloquis i matisacions queda meridianament clar per a qui vulgui llegir fins al final que “el Parlament no va votar el 10 d’octubre la declaració formal d’independència”.

Malgrat tot, la resposta de la Moncloa ha sigut “constatar la negativa del president de la Generalitat a atendre el requeriment” i en conseqüència activar els mecanismes de l’article 155 amb la convocatòria d’un consell de ministres extraordinari per demà dissabte i ja amb menys pressa el preceptiu ple del Senat per a finals de mes perquè Puigdemont hi podrà presentar al·legacions, o fins i tot comparèixer personalment, una cosa que sembla molt poc probable.

Fins aquí l’intercanvi epistolar que resulta absurd quan estem parlant d’un tema tan greu i que afecta tant els ciutadans, perquè molts ens preguntem per què no s’asseuen a una taula, o deleguen en els qui poden negociar en nom seu, i parlen dels problemes existents, busquen fórmules i, en una paraula, que facin política abans que hàgim de lamentar mals majors.

Ha quedat clar que qui té autoritat per mediar, la Unió Europea, es renta les mans, considera la qüestió un problema intern i reclama diàleg dins de l’ordre constitucional, i també comença a quedar desgraciadament clar que tots sortim perdent amb el conflicte: s’han rebaixat les previsions de creixement a Catalunya i Espanya, han traslladat la seu centenars d’empreses, malgrat les promeses que no marxaria ningú, però també Espanya hi perd perquè l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal calcula en 13.000 milions el cost a Espanya de la crisi catalana que sens dubte pagarem els més febles. Hi ha motius de sobra perquè parlin d’una vegada.