El llegat de Tarradellas

Ahir, 23 d’octubre, es complien 40 anys de la tornada del president Tarradellas després de 38 anys d’exili i que, acompanyat per tots els líders dels partits catalans, va simbolitzar la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern de Catalunya. Una data històrica que està tenint una celebració trista, perquè aquesta mateixa setmana Catalunya s’enfronta a una cruïlla també històrica que pot tornar a marcar el seu futur durant lustres. La primera hipòtesi és que pot veure intervingut l’autogovern, suspesa l’autonomia, anul·lada la capacitat de governar dels que han estat elegits pels catalans i passar a dependre d’un virregnat que, desgraciadament, ha tingut precedents a Catalunya. És l’aplicació del famós article 155 en l’aspecte més dur, que seria una autèntica humiliació per a molts catalans i un desastre per al futur, encara que des del Govern de Madrid i la seua claca en la permanent inòpia catalana considerin que pot ser la solució. Seria un altre error històric que aprofundiria la bretxa i que faria impossible qualsevol forma d’entesa. La segona hipòtesi és que Puigdemont, amb el suport del Parlament, continuï endavant amb la declaració unilateral d’independència i, evidentment, també s’obriria un escenari de confrontació, perquè Madrid ho consideraria, com ja ho ha fet, un trencament de l’ordre constitucional, i procediria a la destitució dels càrrecs públics i a la intervenció de l’autonomia. Evidentment, hi hauria mobilitzacions ciutadanes de protesta, casos de desobediència civil i en les dos hipòtesis és previsible una espiral que podria degenerar en violència, però, de moment, la Unió Europea està amb Rajoy, que, sent realistes, té el control de dos elements essencials en qualsevol conflicte: la hisenda i la força. Li queda a Puigdemont la mobilització del carrer, però haurà de valorar si és suficient per afrontar el repte i, en cas contrari, abans que veure com Catalunya perd l’autonomia, li queda l’opció de ser possibilista, de cedir en alguna cosa per preservar el bé superior, que, evidentment, és l’autogovern. Hi continua havent hipòtesis intermèdies, i aquí podem tornar al model Tarradellas, perquè han passat 40 anys, però va tenir l’habilitat de vendre l’entrevista amb Suárez com un pas endavant, malgrat que havia estat un desastre. I va aconseguir recuperar l’autonomia, que va arribar abans que la Constitució.