Si hi ha 155, hi haurà DUI

El 10 d’octubre, el president Puigdemont va assumir davant del Parlament el mandat del referèndum de l’1 d’octubre perquè Catalunya es converteixi en un estat independent en forma de república i, uns segons després, va proposar la suspensió de la declaració d’independència per emprendre un diàleg i arribar a una solució acordada. A molts no els va quedar clar si hi havia independència o no i, després, va arribar l’intercanvi de cartes en què Rajoy li demanava aclariments sobre aquest extrem abans d’activar l’article 155, que finalment s’ha posat en marxa, i ahir es va repetir una cerimònia de confusió encara més alambinada, en la qual vam passar de rumors de dimissió de consellers moderats, dijous a la matinada, a l’anunci d’eleccions, durant el matí, que fins i tot es va acompanyar de dimissions entre les files del PDeCAT i la sortida del Govern d’ERC, així com mobilitzacions a la plaça de Sant Jaume, i finalment, a la tarda, la compareixença de Puigdemont, en la qual assegurava que no convocava eleccions perquè no havia rebut les garanties que el Govern de Madrid no aplicaria el 155. En poques hores, per als independentistes, Puigdemont passava d’heroi a traïdor i viceversa, mentre que els constitucionalistes, primer, consideraven que s’havia imposat el seny i, després, que es tornava a fer un altre pas cap a l’abisme. I mentre, entre la ciutadania, les alegries i les decepcions anaven per moments, al Senat s’imposava la dura realitat del corró del PP, que, malgrat les mediacions basques o socialistes, no va acceptar suspendre l’aplicació del 155 si es convocaven eleccions. Puigdemont va explicar en la seua compareixença que estava disposat a utilitzar la prerrogativa de convocar eleccions si rebia prou garanties, encara que sabia que hipotecava el seu prestigi i el del seu partit, però no les ha rebut i trasllada al Parlament el pas següent, que, tret de noves sorpreses, es traduirà avui en la declaració unilateral d’independència. Com dèiem ahir, s’ha imposat l’ala dura del PP, que exigia eleccions i, a més, rectificació, una humiliació que Puigdemont no podia acceptar, perquè obria bretxes entre l’independentisme i, a més, perquè ja no controla la resposta del carrer. No és la millor manera de proclamar la independència, quan es mantenen els dubtes fins a última hora i s’obre una dimensió desconeguda en què les il·lusions poden derivar en frustracions.