Xoc de trens

El Parlament va aprovar ahir la proposta de Junts pel Sí i la CUP per proclamar la independència i iniciar “el procés constituent de la República catalana com un estat independent, sobirà, democràtic i social” i, mentrestant, el Senat donava llum verda a l’aplicació de l’article 155, que permetrà intervenir l’autogovern català i, com a primera mesura, fer cessar Puigdemont i el seu Govern. Hem arribat al xoc de trens i ningú sap què passarà, perquè estem davant de dos realitats paral·leles i totalment antagòniques, la derivada del Parlament i la de Madrid, irreconciliables i també incompatibles. L’una compta amb el suport de les mobilitzacions populars i l’anunci de desobediència civil contra els que intentin aplicar la intervenció de l’Estat, i l’altra està avalada pel suport dels partits espanyols, les institucions europees, el suport del capital i també el de les forces de seguretat i, desgraciadament, en aquests moments, totes les possibilitats de diàleg i mediació semblen frustrades.

La independència no s’ha proclamat com molts haurien volgut, amb festes i recolzaments multitudinaris, sinó que ha arribat després dels titubejos de Puigdemont de dijous, amb les objeccions dels lletrats del Parlament i amb una majoria parlamentària precària i que depèn de la CUP, que té objectius molt diferents de Junts pel Sí, però ens hem quedat sense saber si també compta amb una majoria social, perquè els uns no han volgut un referèndum legal i pactat, com molts demanàvem, i els altres tampoc han recorregut a unes eleccions com a últim recurs, en les quals s’haurien pogut explicar els partidaris d’una opció o l’altra. Però l’aplicació del 155 també és una barbaritat que no solucionarà el problema català, sinó que l’agreujarà, que complicarà la convivència, farà augmentar la bretxa social i pot provocar unes humiliacions que no s’oblidaran. La matusseria del PP a l’afrontar la qüestió catalana; les presses dels independentistes, que s’han saltat les mateixes normes de l’Estatut, i l’entossudiment de tots plegats han impedit que es pogués obrir un procés negociador, oblidant que el PP d’Aznar fins i tot va acceptar asseure’s en una taula amb els representants d’ETA, i ens ha portat a aquest xoc de trens de conseqüències imprevisibles. La història els jutjarà, però, com a ciutadans que assistim atònits a aquesta deriva, exigim que almenys ningú recorri a la violència.