La gran decisió

El conflicte entre Catalunya i Espanya ens té acostumats en els últims mesos a una dinàmica en què el que passarà demà pot ser totalment al revés del que es diu avui, en funció dels càlculs que fa cada una de les parts de quina és la millor manera d’avançar-se a l’altre i de posar-lo en dificultats per portar a terme els seus plans. En la dinàmica de l’acció-reacció, hem vist declaracions d’alt voltatge que després han suavitzat tant Rajoy com Puigdemont, mediatitzats en molts casos més per les opinions que arribaven d’Europa, en públic i en privat, que per les dels seus propis seguidors que demanaven més radicalitat. N’hi ha prou amb recordar que el llavors en actiu i ara cessat president de la Generalitat va proclamar la independència al Parlament i la va suspendre al cap pocs segons, i l’intent de convocar eleccions autonòmiques per salvar les institucions catalanes que ni tan sols va arribar a sortir a la llum per la desmesurada oposició que va sorgir des de les seues pròpies files. I pel que fa al president del Govern central, l’anunci d’eleccions d’aquí a sis mesos que a l’hora de la veritat es va quedar en 54 dies. Però, des de divendres, quan Rajoy va començar a aplicar al peu de la lletra la intervenció de Catalunya amb l’article 155 cessant el Govern en ple, dissolent el Parlament i convocant comicis per al 21 de desembre, l’independentisme s’ha quedat orfe de declaracions i consignes d’un Govern català que, pel que sembla, s’ha pres el cap de setmana lliure després de la sessió de divendres en la qual es va aprovar la proposta de resolució per constituir la República catalana. I les poques que hi ha hagut, de Puigdemont i Junqueras, s’han mogut dins d’una ambigüitat que dóna peu a pensar que no hi ha seguretat absoluta sobre els moviments a executar per respondre a la implacable actuació de Rajoy. I això ha donat pas al debat sobre la conveniència de participar, ara sí, en unes eleccions autonòmiques, encara que això sigui difícil d’explicar i de digerir per les bases de l’independentisme, sobretot les més radicals, que volen una resistència sense límit. La realitat és dura. Boicotejar els comicis és regalar quatre anys de govern al rival, amb el risc que es desmantelli més l’autogovern. Al contrari, no fer-ho pot reportar quatre anys d’una majoria que permetria salvar els mobles i esperar millors temps per culminar el viatge a Ítaca.