Més caos viari que vaga

Ni podem parlar d’èxit rotund, com va afirmar el sindicat convocant CSC, ni de “seguiment mínim i residual”, com va assegurar el representant del Govern central, perquè milers de catalans es van veure atrapats per les protestes que van convertir les comunicacions ferroviàries i per carretera en un autèntic caos, amb talls que encara es mantenien a última hora de la tarda. No va ser una vaga general com la viscuda el 3 d’octubre, reflectida fins i tot en el consum d’electricitat, que aquell dia va descendir un 8,3%, mentre que ahir pujava un 3,4% respecte al dia anterior, però sí que hi va haver una protesta generalitzada, amb una especial incidència de l’aturada en l’ensenyament i la funció pública i relativa normalitat en la resta dels sectors, a més de mobilitzacions massives que de cap manera haurien de ser menyspreades per Madrid, perquè reflecteixen el profund malestar existent per l’empresonament del Govern elegit.

Perquè es normalitzi la vida a Catalunya i la campanya electoral discorri pels cursos desitjables, el prioritari és que recuperin la llibertat els polítics empresonats i es puguin presentar en igualtat de condicions a les eleccions del 21-D, i hi ha instruments per fer-ho, com és el trasllat de la causa al Suprem, la revisió de les mesures cautelars o, fins i tot, la modificació dels delictes imputats, suprimint els absurds càrrecs de rebel·lió, que difícilment podran provar-se perquè en cap moment hi ha hagut violència.

Però, dit això, també cal plantejar-se si les vagues generals i la paralització del país són el millor instrument per aconseguir l’alliberament dels empresonats, perquè Rajoy i el seu Govern han tingut proves de sobres de la indignació existent i, sobretot, perquè no sembla que li preocupi en absolut que Catalunya es paralitzi, que deixi de produir, que sigui menys competitiva i que s’empobreixi. Més aviat sembla que aquest és el seu objectiu, obrint la porta a la marxa d’empreses, contribuint a crispar la situació, frenant inversions i buscant el debilitament econòmic i social de Catalunya. Davant d’aquesta estratègia, la convocatòria de vagues i la generalització de la tensió poden ser una manera de tirar pedres contra la nostra pròpia teulada, perquè hi sortim perdent els catalans i a Rajoy encara li va bé. Són comprensibles totes les mostres de solidaritat amb els empresonats, però paralitzant el país tampoc els ajudem.