El Suprem no és l'Audiència

“Tranquils, que això no és l’Audiència”, va dir el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena abans de prendre declaració als membres de la Mesa del Parlament, que han quedat en llibertat sota fiança, i ha quedat clar en la seua resolució, en la qual critica alguns dels plantejaments de la Fiscalia per reclamar presó incondicional. Concretament, el jutge descarta el risc de fuga dels integrants de la Mesa, que han comparegut sempre que se’ls ha citat; també elimina el supòsit de destrucció de proves, perquè, evidentment, no pot suprimir-se el diari de sessions del Parlament, on consten totes les seues actuacions; també minimitza la persistència en la suposada activitat delictiva, perquè tots van assegurar que acaten la Constitució i l’article 155, i fins i tot dubta que els membres de la Mesa fessin “una utilització instrumental de la violència”, que justificaria l’acusació de rebel·lió o sedició, encara que sí que admet que es va promoure la mobilització ciutadana i, malgrat que es llancés el missatge que fossin pacífiques, adverteix que en cas de mobilitzacions massives el pacifisme pot ser incontrolable.

Evidentment, també hi ha hagut un canvi d’estratègia dels membres de la Mesa respecte de les declaracions dels exconsellers empresonats, perquè en aquesta ocasió van contestar totes les preguntes, hi va haver una acceptació de l’article 155 i de la Constitució, la qual cosa han fet encara que sigui per imperatiu legal tots els càrrecs públics, i, a més, els encausats han declarat que o bé renuncien a seguir en l’activitat política, en algun cas, o bé els que continuïn en política ho faran renunciant a portar a terme actuacions fora del marc constitucional. És un plantejament legítim, perquè ningú està obligat a declarar en contra seu, i també comprensible, perquè és lògic que vulguin evitar la presó, però també és important que els jutges tinguin en compte, a l’hora d’aplicar les lleis, el context en el qual vivim i, en aquest sentit, són positius tots els passos que es facin per normalitzar la vida política a Catalunya. Una cosa a la qual, evidentment, no hauria contribuït empresonar la presidenta del Parlament i continuar a la primera plana de la premsa mundial. I caldrà preguntar-se per què l’Audiència Nacional no aplica criteris similars als del Suprem i per què no passen d’una vegada les causes al Suprem i surten en les mateixes condicions els exconsellers presos.