Sobren presses

Ho va dir Artur Mas al Financial Times a l’octubre assegurant que “a Catalunya li falten unes quantes coses necessàries per aconseguir la independència”; ho havia comentat el número dos de Junqueras, Josep Lluís Salvadó, assegurant que “la independència per a l’octubre era inviable perquè faltaven coses necessàries com el control de duanes o la banca pròpia”; aquest diumenge l’exconsellera d’Educació, Clara Ponsatí, va admetre que el Govern no estava preparat per aplicar la independència, i ahir va ser el portaveu d’Esquerra, Sergi Sabrià, el que va confirmar que el Govern no estava prou preparat per desenvolupar la República, encara que culpa l’actuació violenta d’un Estat autoritari.

El mateix Puigdemont ha declarat al diari belga Le Soir que “sempre és possible una solució per a Catalunya que no sigui la independència”. Malgrat aquesta coincidència entre destacats dirigents dels dos partits de govern, el missatge oficial era justament el contrari: que la independència s’aconseguiria en divuit mesos, que s’havien aixecat les estructures d’Estat necessàries, que hi havia fil directe amb les cancelleries europees, que estava tot previst al full de ruta i que la República era imparable.

Centenars de milers de catalans van creure aquestes promeses i han sortit al carrer contra vent i marea, i sense témer la policia l’1 d’octubre, per fer realitat el seu somni, per celebrar al carrer la independència el 27 d’octubre, malgrat que ara s’ha sabut que la Mesa del Parlament va fer constar a l’acta de la sessió que la Declaració Unilateral d’Independència no tenia efectes jurídics i que no es votava el preàmbul en què es feia la declaració. I pel que sembla, malgrat tots els informes i fulls de ruta dels consells assessors, tampoc estava prevista la resposta de l’Estat, que evidentment ha estat desproporcionada a l’empresonar exconsellers, però que era previsible en vista de la legislació espanyola i les amenaces de recórrer a l’article 155 i intervenir l’autonomia.

Benvinguda sigui l’autocrítica, però hauria estat millor plantejar-se-la quan era Puidemont el que estudiava convocar les eleccions sense que hagués estat intervinguda la Generalitat. Però van pesar més els crits dels que tenien pressa i ara cal recuperar el terreny perdut amb el 155. El somni independentista segueix més viu que mai però per fer-se realitat haurà d’ampliar la seua base i no repetir errors.