Una derrota previsible

Encara que ningú volgués reconèixer-ho fins que es va fer realitat, era previsible que Barcelona no guanyaria la batalla per convertir-se en la seu de l’Agència Europea del Medicament. I, malauradament, també era previsible que totes les parts implicades es culparien entre si del fracàs, com així va succeir quan va transcendir que Barcelona havia quedat eliminada en la primera ronda en una pugna que, finalment, va acabar guanyant Amsterdam per sorteig davant de Milà, les dos finalistes, que van obtenir una puntuació idèntica. Els postulants de la candidatura coincidien que Barcelona era la millor seu possible de les dinou aspirants des d’un punt de vista tècnic, amb una seu espectacular a la torre de Jean Nouvel a la plaça de les Glòries, un sector farmacèutic puixant, comunicacions al més alt nivell, el suport dels gairebé mil treballadors que canviaven la boira londinenca per les platges barcelonines i el teòric suport de totes les institucions implicades: Govern central, Generalitat i ajuntament, interessats a captar un centre que dinamitzaria tota l’activitat investigadora i farmacèutica. A pesar de tots aquests avantatges, Barcelona ha caigut en la primera ronda i, d’entrada, hi ha un argument de pes: si Europa ha de buscar una seu per a aquesta agència perquè Londres se’n va de la UE, difícilment donaran suport a triar com a seu la capital d’un país que també pot acabar sortint de la UE, si prosperen les tesis independentistes. Europa, tradicionalment, opta per la comoditat i no vol més embolics dels estrictament necessaris, i triar una seu com Barcelona en aquests moments és una complicació afegida. A això s’ha d’afegir també que la imatge internacional d’Espanya tampoc passa els millors moments i que la seua influència en la política europea és més aviat reduïda, sense capacitat per captar aliats o per influir en les grans decisions. En conseqüència, era previsible que països que sí que poden oferir estabilitat i compromís amb les institucions europees, i que a més tenen capacitat de pressió i de negociació, s’hagin emportat els premis grossos: l’Autoritat Bancària Europea se’n va a París, com a contrapès de Frankfurt, que ja acull el Banc Central Europeu, i l’Agència del Medicament se’n va a Amsterdam, amb Milà com a finalista, que rebrà alguna compensació menor. Aquí, els uns i els altres continuaran creuant-se retrets i culpant l’adversari del fracàs.