Una pena injustificable

Amb diferents estratègies, els exconsellers de la Generalitat han plantejat els respectius recursos per reclamar la seua posada en llibertat, que, en uns casos, com el de Rull, Turull o Forn, inclouen un acatament exprés de l’article 155 de la Constitució i, en d’altres, com el de l’exvicepresident Junqueras, s’assumeix l’esmentat article i es constata l’evidència que el Govern està cessat i que la Declaració Unilateral d’Independència va ser un acte polític sense efectes jurídics. Partint de la base que tots tenen dret a defensar-se com considerin més útil als seus interessos i que no haurien d’estar en presó preventiva, s’ha d’assenyalar que aquest suposat acatament és una obvietat, perquè tots els càrrecs públics, al prendre possessió i encara que sigui amb l’afegitó del mandat imperatiu, han hagut de prometre o jurar la Constitució, incloent-hi evidentment l’article 155. Que hagin de reiterar-ho ara i de manera explícita només pot interpretar-se com l’intent de fer-los passar per una nova forma de forques caudines i presentar-ho com una peculiar abjuració de les seues idees, confonent la idea de justícia amb la del càstig o la penitència. La figura de la presó preventiva, tantes vegades criticada perquè pot vulnerar la presumpció d’innocència a l’ingressar a la presó abans de ser jutjat i que cadascú interpreta a la seua manera, es preveu quan l’acusat pot obstaculitzar el desenvolupament del procés i, segons la llei d’enjudiciament criminal, s’aplica quan hi ha risc de fuga, quan es poden destruir proves i quan hi ha indicis que es poden tornar a cometre actes delictius. És evident que els consellers empresonats van renunciar a fugir del país, van anar voluntàriament a declarar davant de l’Audiència i la majoria es presenta a les eleccions, per la qual cosa deixen clar que tenen la intenció de seguir vivint a Catalunya; en segon lloc, no poden destruir cap prova, ja que les conselleries i tot el material existent han estat intervinguts pel Govern central, i en tercer lloc, tampoc poden persistir en la seua actuació, perquè han estat cessats dels càrrecs. No es compleix cap dels tres requisits, i si a això afegim que la tipificació dels fets com a suposats delictes de rebel·lió o de sedició és una autèntica barbaritat perquè no hi va haver cap mena de violència, l’única resposta raonable als recursos és que els exconsellers recuperin immediatament la llibertat.