Un menyspreu a Lleida

El ministre de Cultura ha rebut el requeriment del jutge d’Osca i exercint com a conseller de Cultura de la Generalitat en virtut de l’article 155 ha ordenat l’entrega a Aragó de 44 obres procedents del monestir de Sixena que són al Museu de Lleida. Primer demanarà informació a la Generalitat per conèixer la ubicació exacta de totes i cada una de les obres, així com la data en què es procedirà a l’entrega per traslladar-la al jutjat d’Osca, i arribats a aquest punt cal preguntar-se què sap el ministre d’aquest litigi, si coneix la compra dels béns per part de la Generalitat a les monges de Sixena, els treballs de restauració fets, la seua integració en el Museu de Lleida, que és on estan ubicades, si ha analitzat els processos judicials que en diversos casos encara estan pendents de resolució, si coneix la llei de patrimoni de la Generalitat, que malgrat el 155 segueix vigent, i protegeix les obres del Museu, o si està al corrent de qui és dipositari de les obres del Museu i les gestiona.

Probablement, al ministre tant li fan, aquestes qüestions, i s’ha limitat a dir que compleix la resolució judicial, però cal recordar-li que hi va haver al·legacions a la interlocutòria del jutge de primera instància i que hi ha pendents recursos davant de l’Audiència d’Osca i al jutjat de Rubí sobre la mateixa qüestió. Estem lluny d’una sentència ferma. Però a més també cal recordar-li que el consorci del Museu és el dipositari de les obres i que allà la conselleria de Cultura, encara que ostenti la presidència, només és un dels patrons al costat de la Paeria, la Diputació, el consell del Segrià i el bisbat de Lleida.

El ministre ni tan sols s’ha dignat a consultar-los, ni molt menys reunir el consorci com hauria estat pertinent i obligat abans de prendre una decisió d’aquest calibre, i s’ha apropiat una representativitat i una capacitat decisòria que no li corresponen ni fins i tot invocant l’article 155. Amb aquesta decisió, el ministre no respecta ni els procediments formals, ni els tràmits judicials amb recursos pendents, ni tampoc la legislació catalana sobre patrimoni, però és que a més, des del punt de vista polític, és un menyspreu a Lleida, i a Catalunya, adoptar aquesta decisió en uns moments de provisionalitat amb la Generalitat intervinguda pel 155 i sense capacitat de defensa i amb unes eleccions d’aquí a un mes. La més elemental prudència aconsellava informar-se primer i decidir després.