La gran manifestació de Brussel·les

Malgrat el fred i una mica de pluja, al voltant de 45.000 persones desplaçades des de tots els racons de Catalunya van omplir ahir els carrers de Brussel·les en una nova demostració de força independentista, que aquesta vegada va canviar Barcelona pel cor d’Europa. La convocatòria de l’ANC i Òmnium Cultural, amb unes xifres de participants que va confirmar la policia de la capital belga, una mica desbordada per la concentració de persones més gran que s’ha registrat mai en aquesta ciutat, va arrancar amb retard. La manifestació estava encapçalada per la número dos d’ERC, Marta Rovira; els líders de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, Marcel Mauri i Agustí Alcoberro, respectivament; el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, així com per la consellera lleidatana cessada Meritxell Serret. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu predecessor, Artur Mas, es van unir poc després sota el lema “Europa, desperta’t”. Com molts dels assistents, Puigdemont anava abillat amb una bufanda groga, color elegit per l’independentisme per solidaritzar-se amb els activistes i membres del Govern cessats que encara segueixen a la presó, per als quals tots van tenir unes paraules en els parlaments del final de l’acte, en què es va incidir a demanar a les institucions europees que forcin Espanya a acabar amb la judicialització del procés català i a buscar ponts de diàleg.

Al marge de la ideologia de cadascun, no pot obviar-se que la tenacitat del catalanisme mereix respecte i admiració. És veritat, com van dir les institucions europees després del multitudinari acte, que les lleis poden canviar-se i que per fer-ho s’han de seguir els marcs establerts entre tots, i també ho és, com van apuntar Ciutadans i el PSC, que la manifestació que compta és la del 21 de desembre, quan tornaran a parlar les urnes, però no va ser oportú ni és cert dir, com van fer els representants del PP, que els catalans van poder anar ahir a Brussel·les gràcies al DNI espanyol, i moltíssim menys que la reivindicació cívica i pacífica d’ahir fos un “esperpent propi d’una secta”. Hi hagi o no hi hagi prou majoria per canviar la història de Catalunya i la d’Espanya, el que no podrà negar-se mai als sobiranistes és que la seua voluntat de ser és infrangible.