Un dia trist i un gran fracàs

El Museu de Lleida va viure ahir el seu dia més trist, però no només pel buit que han deixat a les seues sales les set obres que s’hi exposaven, sinó també per les circumstàncies que han acompanyat el compliment de l’ordre judicial per traslladar a Sixena les 44 obres en litigi des de fa anys. El trasllat s’ha fet amb nocturnitat, amb un desplegament policial sense precedents i amb violència per reprimir les protestes d’uns quatre-cents manifestants que expressaven la seua indignació.

Era molt trist veure un centre de cultura bloquejat per tanques i aïllat per policies, amb camions carregant unes obres que s’han restaurat, s’han cuidat i s’han exposat per a tots els que han volgut gaudir-les, i se n’ha decidit el trasllat sense que hi hagués sentències fermes, quan no s’han esgotat els recursos, quan la causa encara està oberta i hi ha la possibilitat que una instància superior anul·li les sentències del jutjat o de l’Audiència d’Osca. I és molt trist que s’aprofiti la intervenció de la Generalitat, la indefensió que ha generat, la inacció del Consorci al quedar-se sense una presidència efectiva per emportar-se unes obres sobre les quals s’ha estat pledejant anys, i també és molt oportunista que la decisió es prengui a deu dies de les eleccions catalanes, sense esperar que el govern que surti de les urnes pugui defensar els interessos del Museu de Lleida.

Però, a més, el trasllat d’aquestes obres reflecteix un gran fracàs: el de la negociació, el del diàleg, el de la col·laboració entre dos comunitats amb estrets vincles històrics i econòmics que ahir es retreien mútuament espolis i que han convertit unes obres d’art en una arma llancívola. Fa anys que, desgraciadament, s’ha polititzat i judicialitzat el conflicte i que polítics que no havien valorat mai aquestes obres, ni havien fet res pel seu manteniment, les convertien en l’eix central del seu argumentari, i des d’una part i l’altra s’han torpedinat totes les possibilitats d’acord, les negociacions per compartir l’art i els esforços per evitar que el conflicte aprofundís les bretxes i es tanqués sense vencedors ni vençuts.

Lamentablement, no ha estat així, i hem fracassat els defensors d’una via d’acord i de col·laboració no només perquè s’han emportat unes obres sense sentència ferma, amb nocturnitat i a cops, sinó també perquè s’ha multiplicat la sensació de greuge i d’humiliació d’una bona part dels lleidatans i catalans.