Qüestió de fe

Avui s’acaba la campanya electoral més atípica viscuda en la democràcia espanyola, en unes circumstàncies absolutament anòmales amb candidats a la presó o a l’exili, amb la institució sobre la qual votem intervinguda pel Govern central però convertida per d’altres en república virtual, i preparat tot per una sensació de normalitat amb l’acceptació implícita de les normes fixades i del nou escenari. Votarem amb la incògnita raonable de si algun candidat aconseguirà la majoria necessària, però també amb un dubte menys admissible de saber si el candidat guanyador podrà defensar la investidura al Parlament, si podrà negociar els suports necessaris o, fins i tot, si podrà assumir el mandat que rebi del poble, malgrat que no hi ha cap condemna ferma que els privi dels drets polítics.

I votarem després d’un procés anòmal amb l’aplicació de l’article 155 i després que Puigdemont canviés la decisió inicial de convocar eleccions per una proclamació de la república, decebedora en el fons i en la forma, i que ha deixat Catalunya amb la institució d’autogovern intervinguda. En aquestes circumstàncies, seria ingenu esperar una campanya convencional i que es plantegessin debats programàtics o que es prometessin grans reptes per a la nova legislatura.

No és moment de programes i, de fet, cap partit s’ha esforçat a elaborar-los o defensar-los i s’apel·la a les conviccions i també a les emocions, invocant fins i tot legitimitats contraposades –per a uns, el Govern de Puigdemont, i per a altres, la Constitució–, i en conseqüència s’han generat dos blocs que, d’acord amb els precedents i les enquestes, semblen molt igualats, que es decantarà en un sentit o un altre en funció de la participació, del vot dels indecisos, que segueixen sent molts a pesar de la polarització del moment polític, i també de la capacitat d’algunes forces per exercir de frontissa o articular noves majories.

El vot de dijous serà una qüestió de fe: en un cas, de col·locar les il·lusions independentistes per sobre dels errors comesos i les dificultats a superar, i en l’altre, d’apostar per un encaix a Espanya en què la majoria se senti còmoda malgrat tots els greuges que es puguin presentar i d’una incomprensió històrica. I seria bo que hi hagués vies d’entesa entre els dos blocs, però això ja sembla un excés de fe.