Un altre pas al costat

Just el mateix dia de fa dos anys en què va haver de fer un pas al costat, Artur Mas repeteix la maniobra i en aquesta ocasió presenta la dimissió de la presidència del PDeCAT, un any i mig després de ser elegit com a líder del partit que naixia de les cendres de Convergència i que en les últimes eleccions ha estat l’embrió de Junts per Catalunya. Fa dos anys, es va apartar per la intransigència de la CUP que no va voler donar-li suport per a la investidura, i va proposar com a candidat Carles Puigdemont com a última alternativa per evitar la repetició d’eleccions. En canvi, el nou pas al costat arriba per voluntat pròpia, notificada fa dies als dirigents del partit i al mateix Puigdemont, justificada per Mas amb dos grans raons: en primer lloc no vol ser un fre a l’expansió del partit, en vista de l’èxit de la fórmula de Junts per Catalunya, i considerant que cal eixamplar les bases, no vol que la seua presidència representativa sigui un obstacle per a aquesta expansió. I en segon lloc, va esgrimir les raons personals derivades de la seua situació jurídica, condemnat i inhabilitat pel 9-N, pendent de recurs i d’un nou judici, amb el patrimoni embargat i segons va explicar ahir inclòs també en la causa general de l’1-O, amb un conjunt de processos que li resten marge de maniobra i l’aconsellen deixar la primeríssima línia. Va deixar clar, tanmateix, que ni abandona la política i molt menys el projecte del PDeCAT, va reiterar la seua lleialtat a Puigdemont, encara que també va deixar clar que té el seu propi criteri.

Amb Artur Mas se’n va de la primera línia el que va ser delfí i hereu de Jordi Pujol, l’últim vestigi del pujolisme i l’enllaç entre la vella Convergència i el nou PDeCAT i és significatiu que la seua renúncia arribi dies abans de la sentència del cas Palau que pot escatxigar el finançament convergent. Li va tocar assumir la travessia del desert que va representar per a CDC els dos governs tripartits en les primeres eleccions en què no es presentava Pujol i la seua resistència va tenir premi el 2010 quan va tornar a la presidència de la Generalitat enmig de la crisi. Va ser dels primers a aplicar retallades als pressupostos públics i va intentar buscar un pacte fiscal mentre al carrer la Diada del 2012 marcava un punt d’inflexió per al procés sobiranista. Mas es va sumar al corrent i es va convertir en un dels arquitectes del procés fins que va arribar el seu primer pas al costat fa just dos anys.