El privat i el públic

Els missatges telefònics de Carles Puigdemont a l’exconseller Antoni Comín captats per una càmera de Telecinco s’han convertit en el tema del dia, tant pel contingut amb dures crítiques als seus mateixos partidaris, “ens han sacrificat”, com per l’estat d’ànim que reflecteixen a l’advertir que “això s’ha acabat”, i també per la polèmica generada al voltant de la legalitat de la captació d’aquests missatges i la posterior difusió. Confirmada la veracitat dels missatges, tant Comín com Puigdemont van anunciar querelles per l’obtenció il·legal d’aquests missatges i la posterior difusió i per la suposada vulneració del dret a la intimitat, però s’ha de recordar que els missatges no afecten l’àmbit privat o familiar, sinó el polític, amb una transcendència evident emparada pel dret a la lliure informació en un tema d’interès general, que a més els enregistraments es van fer en un espai públic amb nombrosa presència de periodistes sense que s’interceptés cap comunicació, ni es punxés o es robés l’aparell i que semblen obeir més una malaptesa o negligència de Comín al consultar el mòbil que una vulneració de drets. Hi ha precedents de casos semblants en què es van divulgar missatges similars, des del “Luis, sigues fort” de Rajoy a Bárcenas fins als d’Urdangarin, en què el focus s’ha centrat sempre en el contingut i no en les formes. I respecte als missatges enviats, és evident la decepció i l’enuig de Puigdemont amb la suspensió del ple d’investidura, les diferències d’estratègia i el retret a Esquerra “que tindrà consellers” i el reconeixement que va guanyant la Moncloa, malgrat que com va explicar més tard responen al fet que també és humà, que pot tenir dubtes i moments de debilitat, encara que al missatge públic torna al relat oficial insistint que segueix sent el president, i que no s’arronsarà ni farà un pas enrere. És a dir, hi ha una notable diferència entre el missatge que s’envia a un company de fatigues reconeixent que “ens han sacrificat” i el discurs oficial, en què s’ha de mantenir un to èpic i fins i tot de cert triomfalisme. Ja sabem que la política té molt d’impostura, que s’ha de mantenir la moral dels partidaris i que la tàctica aconsella tirar endavant i no retrocedir, però de vegades es corre el risc de creure’s l’estratègia i alimentar la bombolla fins que l’opinió privada contradiu la pública.