La barrera del Pirineu

La reivindicació europeista ha estat fins ara un dels punts de trobada de totes les formacions polítiques, fa més de 30 anys que som socis de ple dret de la Unió Europea i hem escoltat fins a la sacietat que el Pirineu ja no és la barrera que ens separava d’Europa. Però si algú ha de portar mercaderies des del sud de França fins a Lleida es troba, com explicàvem diumenge, que el Pirineu continua sent una barrera infranquejable. La via de comunicació natural de Lleida amb França és l’N-230, una carretera que fa lustres que espera les millores anunciades i que està en el rànquing de punts negres per la perillositat i l’alta densitat de trànsit pesant, però ens trobem que una vegada que s’entra a França, a la carretera que li dóna continuïtat, hi ha obres a Saint-Béat des del desembre per risc de caiguda de roques que impedeixen el pas dels vehicles pesants. I si els camions no poden enllaçar amb la xarxa principal de carreteres franceses per l’N-230 ho tenen complicat perquè travessar el túnel de Bielsa, ja a Aragó, és una aventura amb talls periòdics, problemes amb la neu i una carretera sinuosa i estreta en el tram francès que hi fa complicada la circulació de camions. Una altra opció és creuar per Andorra però al marge que és un país extracomunitari amb més problemes a la duana tampoc ofereix una alternativa ni més ràpida ni més segura, i si van per Puigcerdà tenen un túnel amb un peatge de 30 euros que encareixen encara més els costos. Queda la possibilitat de recórrer als eixos transpirinencs de Somport o en els dos extrems, Irun o la Jonquera, però es multiplica el quilometratge i també els costos si l’origen o la destinació és el Pirineu central francès i Lleida. Ja fa tres dècades que som a Europa, però no hem sabut permeabilitzar el Pirineu i ara des de Lleida ni tenim vies de connexió amb França ràpides i segures com les autovies que creuen pels Alps i intercomuniquen Itàlia, França, Suïssa i Àustria, ni tampoc hem apostat per passos que puguin funcionar com a alternativa com podrien ser els túnels de Salau o el de Benasc-Luchon. I tampoc s’entreveu excessiva coordinació entre França i Espanya a l’hora de millorar simultàniament les carreteres de manera que es faciliti la connexió amb el resultat que les distàncies es mantenen i els costos es multipliquen.