La violència del jutge

No per esperat és menys sorprenent la interlocutòria del jutge Llarena que acusa els tretze principals dirigents del procés (amb presó ahir per a cinc més) d’un delicte de rebel·lió, després del brusc gir que va fer al concloure el sumari pocs dies després que admetés que era molt complex i que necessitaria setmanes per tancar-lo. No ha necessitat tant de temps malgrat que als 69 folis de l’ordre de processament fa un prolix repàs de les mobilitzacions independentistes des del 2012 amb els successius acords parlamentaris i les resolucions posteriors del Constitucional i se centra bàsicament en els successos del 20 de setembre amb les mobilitzacions davant la conselleria d’Economia per justificar el delicte de rebel·lió. En la interlocutòria admet que la rebel·lió comporta “alçar-se violentament i públicament per declarar la independència d’una part del territori nacional” i es remet a la jurisprudència del Suprem per especificar que ha de ser física, que exigeix l’ús de la força, s’adreça contra les persones i ha de tenir prou intensitat com per doblegar voluntats. I amb aquesta finalitat adjunta una relació de policies ferits aquell dia a Barcelona i una disquisició semàntica sobre la interpretació d’alçar-se violentament que vincula amb actuar de manera violenta per enquadrar els fets d’“una multitud que va actuar com una massa de força que va destrossar i va atacar béns personals” i fins i tot fa justícia preventiva dient que “els fets s’avaluen pel risc que poguessin derivar en violència instrumentalitzada per aconseguir la independència”. Si la tipificació de l’alçament violent sembla poc fonamentat, més confusa és encara l’atribució als tretze acusats que parteix de la consideració de la rebel·lió com un delicte de configuració plurisubjectiva o d’intervenció múltiple, de què acusa Carles Puigdemont i la resta de consellers per les seues “aportacions principals” als fets. Si jurídicament és poc sostenible el processament per rebel·lió, les conseqüències polítiques no són menys demolidores perquè les interlocutòries notificades ahir aprofundeixen encara més la bretxa oberta entre sobiranistes i constitucionalistes, generalitzen la sensació que Madrid busca més la revenja que la justícia, trenquen els pocs ponts de diàleg que podien quedar i creen la falsa sensació que amb pals acabaran amb el procés. S’equivoquen perquè provoquen justament el contrari.