Més despropòsits

L’actualitat política continua instal·lada en una espècie de muntanya russa que no para d’oferir-nos sorpreses i d’alimentar la nostra capacitat de sorpresa. Ahir vam tenir-ne dos exemples. En primer lloc, la declaració d’un funcionari de presons que treballa a Estremera, on estan empresonats Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. I és que aquest treballador de la funció pública, al qual empara la llibertat d’expressió com a qualsevol altre ciutadà, va haver de donar explicacions davant d’uns inspectors d’Institucions Penitenciàries després d’haver publicat una carta en la qual, en resum, venia a dir que sentia “vergonya” al veure entre reixes polítics independentistes només per defensar les seues idees. José Ángel Hidalgo, que sorprenentment podria ser expedientat pel simple fet de publicar la seua opinió, va afirmar, després de la seua declaració, que “el problema és que les idees que he expressat no coincideixen amb les idees del Govern d’Espanya”, per concloure que “en aquest país estem cada vegada més bojos”.

I si ja resulta esperpèntic aquest episodi, que com ja hem dit pot portar mesures disciplinàries al funcionari, no va resultar menys sorprenent la proposta del Partit Popular, de la mà de Javier Maroto, de demanar al PSOE, el seu rival més clar juntament amb Ciutadans, cinc vots de diputats “a l’atzar” per aprovar els Pressupostos Generals, arran de la negativa del PNB a donar-los suport si no s’aixeca l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i no s’obre una via de diàleg per desenquistar l’actual situació. Al líder del PSOE, Pedro Sánchez, li va faltar temps per rebutjar l’oferta remarcant que “som un partit seriós” que no està per a “frivolitats”. Que la política fa estranys aliats ho sap tothom, però trucar a la porta del principal contrincant per aprovar el projecte estrella d’un executiu, com són els comptes anuals, sembla demostrar que el govern de Mariano Rajoy busca a la desesperada algun suport apel·lant a la “responsabilitat” del seu contrincant, quan el que està deixant en evidència és la seua falta de ganxo per sumar els vots necessaris amb què tirar endavant els seus projectes. Si no hi ha més sorpreses, sembla clar que Mariano Rajoy s’aproxima inexorablement a sotmetre’s a una qüestió de confiança.