Hora de negociar

La decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein de deixar en llibertat amb fiança Carles Puigdemont i sobretot descartar els càrrecs de rebel·lió, o alta traïció en la legislació alemanya, perquè no hi va haver violència hauria de marcar un punt d’inflexió en la gestió del conflicte perquè s’ha demostrat que la línia mantinguda pel govern de Rajoy només serveix per augmentar la tensió i deixar en evidència alguns procediments. No només han estat els jutges alemanys, sinó també els belgues, els suïssos i els britànics els que han qüestionat els càrrecs contra els dirigents catalans afectats, també hi ha hagut un comitè de l’ONU que ha demanat respecte als drets polítics de Jordi Sànchez, i hi pot haver nous pronunciaments a Estrasburg o en altres instàncies que tornin a qüestionar els càrrecs de rebel·lió o sedició perquè es farà molt complicat provar que a Catalunya hi va haver un “alçament públic i violent”. I si jutges europeus han coincidit en aquesta valoració i han deixat en llibertat els dirigents que són a Europa, cal reclamar la llibertat dels qui s’han quedat aquí i fa mesos que estan en presó preventiva. Com admeten els jutges alemanys, poden haver-se comès delictes de desobediència, desacatament o fins i tot malversació, però no de rebel·lió, i en conseqüència les mesures preventives no poden ser tan dràstiques com la presó que pateixen els nou dirigents empresonats.

I encara que en les primeres reaccions del Govern i el Suprem no s’entrevegi la menor autocrítica perquè fins i tot es plantegen recórrer a Estrasburg, seria hora que admetessin que la judicialització del conflicte no ha servit per res perquè no correspon als jutges resoldre una reivindicació assumida per més de dos milions de ciutadans que han aconseguit una majoria parlamentària i tenen dret a elegir el seu president.

Correspon als representants polítics negociar, negociar i continuar negociant per trobar solucions, per investir un president que representi la majoria dels catalans, per recuperar la Generalitat i acabar amb la intervenció que representa el 155 i tancar aquest negre capítol. Que uns reconeguin que sense una majoria qualificada i de forma unilateral no poden trencar l’statu quo i que d’altres admetin que a força de cops i condemnes només aconseguiran multiplicar el problema. Es tracta de seduir i convèncer, no d’imposar.