Qualificacions exagerades

En vista d’algunes qualificacions judicials entorn de la situació que viu Catalunya, sembla evident que una part de l’aparell de l’Estat ha optat per la mà dura, fins i tot per interpretar a la seua manera el Codi Penal, per reinventar-se la definició de violència i per ampliar el concepte de delicte contra l’odi, ideat per protegir minories, a tots els que no pensen com ells. Es tracta de justificar i donar cobertura jurídica al “relat” plantejat per alguns sectors des de Madrid en el sentit que a Catalunya es viu una situació extrema, la qual cosa tant serveix per assegurar que el castellà està perseguit com per acusar de violents els independentistes. Així s’han generalitzat les acusacions de rebel·lió o de sedició, que impliquen un “alçament públic i violent” i que han estat rectificades per la justícia alemanya en el cas de Puigdemont o per la mateixa Audiència Nacional en el cas dels mossos de Lleida acusats de sedició i que haurien d’eliminar-se en un procediment rigorós, però que han complert l’objectiu previst de criminalitzar una cúpula dirigent. Ara, aquest tremendisme en les qualificacions s’ha traslladat als Comitès de Defensa de la República, que primer han estat al punt de mira d’alguns mitjans que han arribat a considerar-los com la versió catalana de la kale borroka, i ara són acusats i detinguda una persona amb els càrrecs, ni més ni menys, de terrorisme i rebel·lió.

Que se sàpiga, els comitès van organitzar talls de carretera i van aixecar barreres de peatge en alguna autopista i encara que les seues actuacions puguin tenir responsabilitats, acusar-los de rebel·lió i terrorisme sembla una altra exageració que haurà de ser corregida. El problema és que aquestes actuacions alimenten el “relat” independentista que Espanya és Turquia, però també contribueixen a augmentar la inseguretat jurídica i a multiplicar la crispació en una societat que justament necessita el contrari: negociació i diàleg.

Les dos parts han coincidit a acusar els seus adversaris de propiciar un cop d’estat, uns amb la declaració unilateral d’independència i altres amb la intervenció de la Generalitat per l’article 155, però si alguna cosa pot servir de consol és que, tret de la repressió de l’1-O, no hi ha hagut violència per molt que insisteixin alguns a denunciar-la o a anunciar-la. Que no n’hi hagi en el futur també és obligació de tots i s’han d’evitar provocacions de tot tipus.