L'hora de la política

Avui es compleixen sis mesos de l’ingrés a la presó de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, i de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Els Jordis, com se’ls coneix des del 16 d’octubre, van rebre ahir el suport de centenars de milers de persones, independentistes i no independentistes, que van clamar per una solució política i no repressiva al conflicte català en una multitudinària manifestació, que va sortir de la plaça d’Espanya de Barcelona i va convertir el Paral·lel en una marea groga. Tots els partits polítics sobiranistes van donar suport a la convocatòria de la plataforma Espai Democràcia i Convivència per reclamar la llibertat dels líders independentistes empresonats i que es busquin “espais per al diàleg i la negociació política”. Aquesta vegada, els sobiranistes van tenir al costat els Comuns, els sindicats CCOO i UGT, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya o la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC).

Una mostra del caràcter transversal i majoritari que té la petició de diàleg a la societat catalana. Això també es reflecteix si es trasllada el pols al Parlament, on les tres formacions republicanes i els Comuns sumen setanta-vuit diputats, davant els cinquanta-sis dels constitucionalistes (Cs, PSC i PP). Amb aquest panorama, tal com sempre hem defensat en aquest espai editorial, la solució ha de ser política. Però fent cas omís a Joan Maragall, Espanya no escolta. Els polítics i líders independentistes presos a Soto del Real, Estremera i Alcalà-Meco ja són nou. I set més han creuat la frontera, han internacionalitzat el conflicte i han deixat en evidència la justícia espanyola, que veu com la greu acusació de rebel·lió no la compren ni a Escòcia, ni a Bèlgica, ni a Suïssa, ni a Alemanya, on hi ha el 130 president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Ni a ell, ni a Jordi Sànchez, ni a Jordi Turull se’ls ha permès sotmetre’s a una investidura al Parlament.

Un panorama complicat que no té en compte que, com advertia Nelson Mandela després de vint-i-set anys de captiveri, “la presó és una tremenda educació en la paciència i en la perseverança”. La judicialització de l’anomenat procés no ha fet més que alimentar-la i obrir ferides. És l’hora de la política. Si es va negociar amb ETA malgrat els morts, s’ha de poder parlar, també, amb Catalunya.