Salaris i recuperació econòmica

Els secretaris generals d’UGT i CCOO i tots els quadres sindicals lleidatans, catalans i espanyols saben que estem en un moment d’especial transcendència en què la majoria social d’aquest país està sortint de la psicosi de la crisi i s’està mobilitzant. Els sindicats no tenen ja en exclusiva el lideratge del carrer i pensionistes, dones i estudiants, al marge de les massives manifestacions polítiques sobiranistes a Catalunya, han plantat cara al Govern central i als jutges i són l’estendard en el qual molts altres col·lectius es basen o imiten. Sabedors d’aquesta pèrdua de protagonisme i embolicats en la polèmica del paper que han jugat o haurien de jugar per al necessari diàleg entre els independentistes catalans i els poders de l’Estat, els sindicats majoritaris es van manifestar ahir en unes 70 ciutats espanyoles advertint l’Executiu i les patronals que les condicions laborals que van quedar minvades per les crisis i la reforma s’han de recuperar. Són moltes les cicatrius que la dècada del retrocés econòmic ha deixat al món laboral i ha arribat el moment de reprendre el camí del benestar. I aquesta millora de les condicions del treball i dels salaris no només és de justícia, igual com acabar amb la bretxa salarial per a les dones i frenar l’alarmant atur juvenil, sinó que és l’única forma que tots els sectors econòmics es recuperin. Amb els salaris de fa una dècada, com va publicar ahir aquest diari, sense conciliació laboral per als pares i mares, amb pensions pírriques o amb una precarietat alarmant, difícilment millorarà el poder adquisitiu indispensable perquè el conjunt de l’economia progressi, des del comerç fins a la investigació i les petites i mitjanes empreses.

Quant a les particularitats de Lleida, els sindicats van reclamar ahir que s’assegurin les condicions de vida i els sous dels temporers, indispensables per a la recollida de la fruita en un sector vital per a Ponent; aclarir i acabar amb els falsos autònoms, la qual cosa podria afectar uns 3.000 treballadors de les càrnies, o les cotitzacions de les dones que s’han de potenciar perquè després les seues pensions no siguin un 38% més baixes que les dels homes. Molts reptes que els sindicats han d’abordar amb nous i més efectius mètodes.