La fi de Rajoy

El socialista que va aconseguir els pitjors resultats de la història del partit es convertirà avui en president del Govern central a l’aconseguir que prosperi per primera vegada en el parlamentarisme espanyol una moció de censura. S’ha d’atribuir a Pedro Sánchez l’habilitat de ser en el lloc i en el moment adequats i fins i tot, com li va recordar ahir Rajoy, de ser ràpid en la presentació de la moció abans que gent del seu partit pogués frenar-la, però el gran mèrit d’aquest relleu històric s’ha d’atribuir al mateix Rajoy. Ell i el partit s’han cavat la seua fossa i han aconseguit posar d’acord independentistes bascos i catalans amb socialistes i podemites, han fet possible que uns i altres obviessin les seues notables diferències, que aparquessin les diferents visions de l’Estat i que releguessin interessos personals o partidistes. Hi havia una prioritat, una obligació moral, un punt que obligava a sacrificar qualsevol diferència: la corrupció que ha acompanyat la gestió del PP s’ha fet insuportable, la sentència del cas Gürtel ha marcat un punt de no-retorn i tots els partits, amb l’excepció dels satèl·lits del PP i Ciutadans que havia quedat fora de joc amb la moció de Sánchez, han coincidit que la continuïtat de Rajoy a la Moncloa era incompatible amb el més elemental sentit ètic de la política i amb les normes més bàsiques d’una democràcia. En qualsevol país occidental, una sentència tan demolidora com la del cas Gürtel, que a més afectava la credibilitat de Rajoy en el seu testimoni, hauria provocat la dimissió immediata del president, però aquí l’estratègia del PP ha estat desacreditar els jutges, reinterpretar la sentència i considerar que no els afectava encara que estiguessin condemnats els últims tresorers i s’estimés provada l’existència d’una caixa B del partit. El mateix Rajoy compareixia ahir al Congrés amb aquest argumentari i un to arrogant i despectiu amb el seu adversari que després va transformar en una absència injustificable i vergonyosa del seu escó durant el debat de la tarda, quan el PNB va anunciar el suport a la moció que decantava definitivament la balança després que els independentistes catalans, ERC i PDeCAT es pronunciessin en aquest mateix sentit. Quedarà per a la història com el president que ha provocat la crisi territorial més important, que mai ha volgut dialogar. I no el fan fora ni socialistes ni independentistes, sinó la corrupció.