Conflicte migratori en una UE en crisi

Els 630 immigrants que anaven a bord de l’Aquarius i a dos vaixells més de la marina italiana van desembarcar ahir a València posant fi així a vuit dies d’odissea pel Mediterrani, que va començar quan la primera embarcació, de l’ONG SOS Mediterranée, els va rescatar quan anaven a bord de diverses pasteres davant les costes de Líbia. Ha estat un final feliç gràcies que el govern de Pedro Sánchez va oferir que Espanya fos el seu país d’acollida després que Malta i Itàlia rebutgessin que l’embarcació pogués atracar en algun dels seus ports. Aquest episodi ha tornat a demostrar la incapacitat de la Unió Europea per articular una política migratòria comuna, alhora que creixen el nombre de països membres que opten pel tancament de fronteres aplicant receptes populistes i xenòfobes a què ara s’ha afegit el nou govern italià format per la ultradretana Lliga i el Moviment Cinc Estrelles. Hongria i Eslovàquia, que han celebrat la decisió d’Itàlia, formen al costat de Polònia i la República Txeca el Grup de Visegrad, que rebutja les polítiques migratòries de la UE. Per la seua part, Àustria, on la ultradreta és al govern, i Dinamarca, on el suport d’un altre partit de tall xenòfob és clau per al seu Executiu, han proposat crear centres d’asils en països situats fora del territori comunitari. Només França s’ha alineat amb Espanya en aquesta crisi, mentre que Alemanya s’ha posat de perfil després que els socis polítics de Merkel a Baviera hagin amenaçat d’acabar amb la coalició de govern si no es limita l’arribada de refugiats.

Un panorama pèssim que posa una vegada més de manifest que els governs dels països membres anteposen els seus interessos polítics a curt termini a la mateixa viabilitat del projecte de la UE. És essencial que Europa compti amb una política migratòria comuna, que reparteixi les càrregues de forma equitativa, que tingui com a premissa una cosa tan bàsica com l’obligació de prestar assistència a les persones que són rescatades, siguin d’on siguin, i que articuli alhora una política exterior que permeti incidir sobre les causes d’aquesta crisi migratòria. Fomentar la por dels altres amb polítiques xovinistes és el millor camí per portar la UE al desastre i en cap cas no servirà per evitar l’arribada d’immigrants.