Franco i la desmemòria històrica

El debat polític sobre l’exhumació i trasllat de les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos dóna idea del gran retard que acumula l’Estat espanyol a abordar d’una vegada i sense complexos l’àmbit de la memòria històrica. Que gairebé 43 anys després de la seua mort i als 41 de les primeres eleccions democràtiques es mantingui inalterat el caràcter d’aquest mausoleu construït per a més glòria del franquisme, amb la utilització a més de milers de presoners polítics com a mà d’obra forçada, és senzillament inacceptable. Es tracta d’una inacció flagrant, que justifica plenament la decisió de l’actual Govern central de, com a mínim, traslladar el cadàver de Franco. PP i Cs critiquen aquesta decisió i que s’aprovi per decret adduint que és urgent, i al·leguen en aquest sentit que es tracta d’una operació de màrqueting polític d’un Executiu en minoria amb moltes dificultats per tirar endavant les seues propostes, entre les quals els nous Pressupostos Generals.

Podria ser així, però en cap cas aquest fet no hauria de ser obstacle per donar suport al trasllat de les restes del dictador com a primer pas per eliminar l’índole franquista del Valle de los Caídos, i s’ha de concloure sobre aquesta qüestió que si el Govern de Pedro Sánchez pot promoure ara aquesta iniciativa és perquè els anteriors governs de la democràcia, entre els quals els del PSOE, la van eludir. També crida l’atenció la tírria del PP cap a la llei de Memòria Històrica. El seu nou líder, Pablo Casado, va afirmar ahir que és sectària i va dir que vol substituir-la per una “llei de concòrdia” que reivindiqui la Transició.

I durant el Govern de Mariano Rajoy, aquest va arribar a presumir públicament de dedicar zero euros a l’aplicació d’aquesta llei. Aquesta és una llei que parteix de la premissa que són radicalment injustes totes les condemnes, sancions i qualsevol forma de violència personal produïdes per raons polítiques, ideològiques, o de creença religiosa, tant durant la Guerra Civil com durant la dictadura; estableix mesures de reparació per als que les van patir o per als seus descendents, i també disposa mecanismes per ajudar les famílies a localitzar i identificar persones desaparegudes durant la Guerra Civil o el franquisme. Són actuacions que haurien de ser assumibles per a qualsevol demòcrata, tant si és d’esquerres com de dretes, i més quan tan sols a Lleida encara hi ha 461 famílies que busquen persones desaparegudes durant la contesa.