Teatre del bo

El sempre polèmic Mourinho va fer cèlebre l’expressió sarcàstica “teatre del bo”, però en el titular d’aquest espai editorial l’utilitzem literalment. El mèrit és de FiraTàrrega, que s’ha convertit en un referent cultural de prestigi internacional en els seus 37 anys d’història. L’edició del 2018, que avui abaixa el teló, no ha estat una excepció. Jordi Duran deixa la direcció artística del certamen, després de vuit anys, en impecable estat de revista. La seua política ha estat una ferma aposta per la qualitat i per les arts escèniques. FiraTàrrega tenia el perill que podia morir d’èxit i Duran ha sabut contenir la tendència a batre rècords dels grans esdeveniments culturals. Paradoxalment, FiraTàrrega ha arribat més lluny que mai amb el fre de mà posat. I no només des d’un punt de vista creatiu. Un estudi encarregat pel mateix certamen el 2012 posa de manifest que l’impacte econòmic de la Fira és de 7 milions d’euros. N’hi prou com a exemple que el sector de la restauració de la capital de l’Urgell factura en els quatre dies que dura FiraTàrrega el 30% del volum anual de negoci. No és estrany que Tàrrega creixi amb un ull posat en les necessitats del certamen. Des del disseny de l’urbanisme fins als requisits en equipaments com el càmping tenen en compte que, una vegada a l’any, la capital de l’Urgell rep més de 100.000 visitants. Al marge de les grans xifres econòmiques, FiraTàrrega crea un altre tipus de riquesa més difícil de quantificar. Si els primers anys el certamen necessitava la tutela de Comediants i el talent de companyies llavors joves com La Fura dels Baus o La Cubana, la presència de grups lleidatans és ara cada vegada més habitual. A l’ombra de FiraTàrrega ha crescut tota una generació que ha estat al dia de les novetats i no ha dubtat a arriscar. Prova d’això és l’èxit d’Asteroid, l’aplaudida estrena que Campi Qui Pugui ha portat a Tàrrega. En aquest sentit, l’esforç de la Diputació per garantir la presència de grups originaris de les comarques de Lleida en la programació del certamen ha defugit del concepte de quota. Apostar per la qualitat ha permès, al llarg dels anys, a companyies com Zum-Zum Teatre, el Centre de Titelles o els ja esmentats Campi Qui Pugui mostrar el seu talent en un gran aparador internacional. Una immillorable carta de presentació que han sabut aprofitar.