Lliçons de l'1-O

El primer aniversari de l’1-O es commemora aquest cap de setmana amb desenes d’actes en diferents municipis, organitzats pels mateixos ajuntaments o per entitats. I demà hi haurà noves mobilitzacions al carrer, principalment manifestacions a la tarda, encara que prèviament també n’hi haurà altres d’estudiants. Totes les persones que d’una manera o una altra van participar en el referèndum independentista fa un any mantenen molt viu el record d’aquella jornada, marcada per la violència de les càrregues policials en diversos col·legis electorals de Lleida i de la resta de Catalunya, tal com donem compte en la nostra edició d’avui. Però al marge de records, mobilitzacions o crítiques –en el cas dels que censuren aquesta consulta– aquest aniversari hauria de servir perquè els representants institucionals i polítics dels dos bàndols aprenguessin del succeït per corregir errors i intentar buscar una via de sortida al conflicte. Està clar que l’estratègia adoptada en el seu dia pel Govern del PP davant de la convocatòria del referèndum, basada en la repressió policial, és un gran error des de la perspectiva de l’Estat, perquè ha reforçat la determinació dels independentistes i ha donat una pèssima imatge a la resta del món.

També ha estat un error la judicialització del que és una qüestió política, agreujat a més perquè els jutges estan fent ús dels mecanismes que els atorga la seua condició de poder de l’Estat per interpretar la llei de la forma més severa possible, amb presons preventives de líders independentistes i imputacions de delictes que es justifiquen més per raons polítiques que legals, com ratifiquen les decisions adoptades per magistrats d’altres països que desestiment aplicar euroordres dictades contra els processats que van optar per anar-se’n d’Espanya. Però l’independentisme també ha de reconèixer que la via unilateral és un camí sense sortida si no hi ha cap suport exterior. El mateix Carles Puigdemont va reconèixer divendres que la UE li ha donat l’esquena. De fet, només ha rebut el suport de determinats partits independentistes d’altres països. El problema és que per extreure lliçons cal estar disposat a l’autocrítica, i més enllà d’un cert canvi d’actitud que ha suposat el Govern del PSOE entre els partits que van donar suport al 155 i els pronunciaments d’alguns dirigents independentistes, aquesta brilla per la seua absència en els dos bàndols.