Un dia que no es pot oblidar

Ha passat un any des d’una de les jornades més simbòliques de la història recent de Catalunya i que serà impossible esborrar de les retines, i de la memòria, les imatges de policies i guàrdies civils colpejant milers de persones que només intentaven votar pacíficament a favor de la independència de Catalunya. De l’1-O i el que ha passat després es poden fer moltes lectures, però el primer a destacar és l’estrepitós fracàs del Govern de Rajoy, que havia promès per activa i per passiva que no hi hauria urnes, ni votacions, que va desplegar un espectacular dispositiu policial que no va aconseguir confiscar ni una urna i que va ser burlat pels qui havien dissenyat el referèndum i els voluntaris que van col·laborar-hi. Després, el Govern del PP va intentar corregir la seua malaptesa amb un nou disbarat, ordenant una repressió lamentable, responent amb cops als vots i propiciant unes imatges que es van convertir en portada de tots els mitjans internacionals i que encara provoquen tanta vergonya com indignació. No hi va haver ni una dimissió, ni la menor rectificació, i es va obrir una bretxa que continua oberta i que probablement tardarà anys a tancar-se. Va ser també per part dels independentistes un gran exercici de dignitat, també de valentia per no caure en l’espiral de violència, una mobilització sense precedents i una demostració que una part molt important de la societat catalana vol la independència, però els mateixos observadors internacionals van advertir que el referèndum no comptava amb les garanties necessàries i que no podia ser vinculant.

El fracàs de l’Estat i el triomf de la dignitat en aquella jornada no s’ha traduït en la implementació de la república catalana, malgrat que el relat independentista ho interpreti com un mandat de l’1-O i que així ho va intentar el mateix Govern de Puigdemont amb decisions zigzaguejants durant els dies posteriors fins a arribar a l’efímera proclamació d’independència amb l’aplicació del 155, i oblidant les veus de diferents sectors independentistes que aconsellaven ampliar la base. Un any després, hi ha dirigents que pateixen una injusta presó preventiva i altres que han hagut d’abandonar el país, i podríem demanar-nos si estem millor o pitjor o fins i tot si s’ha avançat cap a la independència. Les respostes són personals i intransferibles, però si alguna conclusió podem extreure’n és el rebuig de la violència.