Una dimissió anunciada

Encara que va intentar continuar com a president de la Diputació fins a saber si serà imputat pel jutge, la situació de Joan Reñé es va convertir en insostenible al ser detingut el dimarts 2 d’octubre en una operació per un suposat cas de corrupció i sobretot després que els seus, la majoria de diputats del PDeCAT i també part de la direcció del partit, el deixessin pràcticament sol i en forcessin la dimissió, amb la qual cosa es van tancar set anys de presidència i també de lideratge al capdavant, primer, de CDC i, després, del PDeCAT. Com tots els lideratges forts, i el de Reñé ho era, ha tingut clarobscurs, en què cal apuntar-li una bona gestió econòmica, perquè ha aconseguit reduir significativament el dèficit de la corporació i va aconseguir que els pressupostos s’aprovessin per unanimitat durant diversos exercicis, i un consens general amb la resta de grups, amb l’excepció d’ERC, que va criticar els criteris del repartiment de subvencions als municipis, mentre que altres mantenien el seu suport a Reñé fins pràcticament l’últim dia.

Aquesta bona gestió li ha permès convertir-se en el finançador de la majoria de projectes que s’emprenien a la província i val a destacar el decidit suport de Reñé a la facultat de Veterinària amb la creació del centre del porcí de Torrelameu, la potenciació de la finca de Maials amb nous cultius o l’aposta per crear rutes turístiques, com Perseguits i salvats, i la seua projecció internacional. I Reñé, independentista de tota la vida, també ha estat des de la Diputació un dels grans impulsors del procés a les nostres comarques, tot i que mai s’ha alineat amb el nucli dur de Puigdemont, un fet que li ha pogut passar factura en els últims dies.

Ha mantingut durant els dos mandats un pols amb els sindicats de la corporació i també li han retret que s’hagi bunqueritzat amb els col·laboradors que el segueixen des del consell del Pla d’Urgell i al final s’ha trobat més sol del que feia preveure la seua trajectòria, perquè els que li han negat la presumpció d’innocència, forçant-lo a la dimissió, han estat els seus propis companys de files. Reñé se’n va per preservar el bon nom de la institució que presidia, insistint que les acusacions de corrupció derivades d’una denúncia pel litigi familiar en una empresa són una calúmnia. Ara, el prioritari és que la justícia arribi fins al final i ho aclareixi tot amb celeritat.