Independència judicial

Una setmana després del pacte entre el PSOE i el PP per repartir entre jutges afins el nou Consell del Poder Judicial, i el mateix dia en què jutges i fiscals de tot Espanya es declaren en vaga per reclamar més mitjans però també més independència, el portaveu del PP al Senat posa negre sobre blanc en un missatge dirigit als seus companys a la cambra alta el que molts sospitem i denunciem. El missatge d’Ignacio Cosidó diu que gràcies al pacte podran controlar “per darrere” la sala segona del penal del Suprem, es vanta d’haver aconseguit la presidència del Suprem per a un jutge afí i presidir la sala 61, que és la que jutja assumptes de molta càrrega política com la il·legalització de partits polítics. A més, intenta contrarestar les crítiques que al si del PP s’han suscitat per promoure el jutge De Prada, autor de la sentència del cas Gürtel, a l’òrgan de govern dels jutges dient que “millor que estigui de vocal que posant sentències contra el PP”. Malgrat que després hagi volgut matisar el missatge dient que el llenguatge no era l’apropiat i que només anava dirigit als seus companys al Senat, és cert que són afirmacions gravíssimes que comprometen tant els dos partits que han assolit el pacte com els mateixos jutges, que es veuen alineats políticament i al mateix sistema judicial perquè dóna a entendre una filiació o almenys unes simpaties polítiques que de la mateixa forma que poden servir per promocionar-se, també hipotequen les possibles decisions. El missatge és un greu acte d’irresponsabilitat en uns moments en què el poder judicial està qüestionat tant per algunes decisions que han afectat fins i tot el Suprem, com el tema de les hipoteques, com per les crítiques a la seua politització i exigeix aclariments des de les més altes instàncies. Però més greu encara que el mateix missatge és que resulti versemblant el contingut, que un alt dirigent d’un partit el transmeti als seus companys com un èxit i que demostri el que sembla un clar menyspreu a la independència del poder judicial i a la separació de poders, que des de Locke i Montesquieu són l’essència de qualsevol democràcia. Si no es garanteix un poder judicial fort i independent, la que resulta debilitada és la mateixa democràcia i la defensa dels drets dels ciutadans i si un polític no entén una cosa tan elemental, és indigne de continuar en el seu càrrec.