Una vaga comprensible

El 77 per cent dels metges convocats a la vaga la van secundar segons el sindicat majoritari Metges de Catalunya, mentre que la conselleria de Salut redueix el seguiment a un 44 per cent, però més enllà de l’habitual guerra de xifres, el cert és que els centres d’assistència primària van registrar el col·lapse habitual, que es van tornar a ajornar cites i que els usuaris van mostrar el seu descontentament. És l’habitual durant els últims anys, després que les retallades se centressin en l’atenció primària fins a limitar la disponibilitat pressupostària per a assistència primària al 16,9 per cent quan les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut són del 25 per cent. El resultat d’aquestes retallades és que els metges han vist reduït el seu salari fins a un 30 per cent segons els sindicats, que les visites assignades a cada facultatiu s’han multiplicat fins a arribar, en alguns casos, a les 50 quan el que és recomanable és la meitat, i que el temps dedicat a cada visita es va reduint amb el consegüent perjudici per al pacient. Els metges reclamen un mínim de 12 minuts per a les visites presencials i de sis minuts per a les no presencials, una cosa impossible d’assumir si no s’augmenten les plantilles i, sobretot, si no es cobreixen les baixes que es van produint i el relat que publiquem del dia a dia d’una metgessa d’atenció primària de Tàrrega il·lustra d’una manera explícita l’aclaparament amb què han d’exercir la seua professió els facultatius catalans. Els que hi surten perdent són els metges, que no poden dedicar temps a investigació i a atendre correctament els pacients, també els usuaris de la sanitat, que han d’esperar per ser atesos i que després són visitats amb rapidesa per alleugerir les llistes d’espera i, sobretot, la sanitat pública, de la qual estem orgullosos a Catalunya i que s’ha anat deteriorant per culpa de les retallades. Els metges han dit prou perquè estan cansats de sacrificar-se i les solucions són bàsicament pressupostàries: calen més doctors i més mitjans, i caldrà reclamar, en primer lloc, més dotacions pressupostàries i, si no hi ha recursos disponibles, caldrà establir prioritats i gestionar les disponibilitats tenint en compte que garantir l’assistència primària a la sanitat pública és fonamental i és una qüestió que transcendeix l’àmbit de la conselleria de Salut perquè és un problema de país.