Quaranta anys

Avui es compleixen quaranta anys de l’aprovació de la Constitució espanyola, cosa que per a uns és motiu de celebració i de festa d’exaltació de la democràcia i per a d’altres, recordatori d’una situació que consideren injusta. Com sempre, enmig hi ha molts matisos i convé posar-ho tot en el seu context, i així s’haurà de valorar com un pas important per a un país que sortia de quaranta anys de dictadura franquista que es dotés d’un marc legal que garanteix els drets i les llibertats individuals, que es consagrés la legalitat de partits i sindicats que havien estat prohibits, que es reconegués l’existència de “nacionalitats i regions” i la diversitat lingüística i cultural, i que es constituís, en suma, una democràcia basada en el vot lliure dels ciutadans. Va ser un salt important perquè veníem d’una dictadura, perquè els poders fàctics volien mantenir les essències del règim franquista i perquè la societat espanyola estava sacsejada pel terrorisme i acovardida pel soroll de sabres a les casernes. I, en conseqüència, és més valorada pels que havien viscut sense Constitució que pels que han viscut tota la vida amb aquest sistema democràtic. Però ni cal enaltir-la com la panacea que ho té tot resolt, ni injuriar-la com fan altres com una rèmora per a la democràcia efectiva i real. La Constitució del 78 és fruit del seu temps, d’una societat que té poc a veure amb l’actual ni en els costums, ni en els hàbits, ni en les preocupacions; que es va fer com es va poder, transaccionant moltes coses i amb cessions de les diferents parts i, fins ara, ha estat un instrument útil per a la convivència, i s’hauria d’intentar que segueixi sent-ho amb totes les modificacions necessàries, perquè no hauríem d’estar davant d’un text tancat i hermètic.

Des de la perspectiva del 2018, sembla evident que no es va resoldre bé el títol VIII, que regula autonomies i nacionalitats, amb el qual es va buscar adaptar el model alemany dels lands a l’obsessió ucedista del “cafè per a tothom”, i que tampoc es va afrontar el debat monarquia-república, ni es va delimitar clarament la separació Església-Estat en qüestions com l’ensenyament o els aforaments, però el balanç global és positiu malgrat que ara visqui temps tempestuosos. Qualsevol obra de quaranta anys necessita reformes i millores i, per fer-ho, cal buscar els consensos necessaris.