Una via morta

Sembla haver-se convertit en una més de les tradicions catalanes buscar referències internacionals per traslladar-les al nostre àmbit i si en la Transició el model era la socialdemocràcia sueca, en la reivindicació de la independència s’ha obert el ventall i es va començar parlant de la via bàltica, després s’ha parlat de la via escocesa, que ahir va tornar a reivindicar el president del Parlament, i el president de la Generalitat ha obert la caixa dels trons al referir-se a la via eslovena. Pot entendre’s que Torra volgués ser amable amb els seus amfitrions eslovens elogiant la seua actuació i fins i tot es pot entendre que el que vol copiar és el fi últim, la independència, i part del mètode, la unilateralitat, però en totes les altres coses ha tornat a actuar més com un activista que com a president de la Generalitat perquè hi ha diferències substancials, tant en el fons com en la forma, entre Catalunya i Eslovènia. N’hi ha una de fonamental: a Eslovènia hi va haver una guerra, que va durar deu dies perquè es preparava l’enfrontament entre Sèrbia i Croàcia, hi va haver morts, 74, i uns 300 ferits, i hi va haver violència, cosa que ha rebutjat frontalment l’independentisme català fins a convertir-ho en el principi fonamental de la seua reivindicació.

Però és que a més Eslovènia tenia milícies preparades i organitzades que van causar més baixes en l’exèrcit iugoslau de les que van patir, van morir 44 soldats iugoslaus, 18 d’eslovens i 12 ciutadans estrangers, gairebé tots periodistes, a més Iugoslàvia no formava part de l’OTAN, ni de la Unió Europea i la seua desintegració es va veure afavorida per la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica amb el ràpid reconeixement d’Alemanya i, sobretot, que en el referèndum previ es va registrar una participació superior al 93 per cent amb més del 95 per cent favorable a la independència, uns percentatges molt allunyats dels que es registren a Catalunya amb una societat dividida gairebé al 50 per cent.

Són tantes les diferències entre un cas i un altre que es fa difícil d’entendre que un president de la Generalitat pugui presentar com a model a copiar una via sagnant que va derivar en una de les guerres més cruentes dels darrers temps quan fins ara el rebuig a qualsevol forma de violència s’havia convertit en signe d’identitat de l’independentisme català. Si Torra prefereix estar al costat dels CDR, potser hauria d’actuar en conseqüència.