El debat sobre la presó permanent

Bernardo Montoya, l’assassí confés de Laura Luelmo, a qui també va agredir sexualment, acabava de sortir de presó després de complir una pena de dos anys i 10 mesos per dos robatoris amb violència, comesos just després que hagués estat disset anys més a la presó per l’assassinat d’una anciana de 81 anys. El seu historial delictiu fa por i està clar que la seua voluntat de reinserció és nul·la. L’advocada de la família de la jove ja ha anunciat que demanarà que se li apliqui la presó permanent revisable, la pena més dura del Codi Penal espanyol, que va entrar en vigor el juliol del 2015 després d’haver estat aprovada només amb els vots del PP quan tenia majoria absoluta al Congrés. Llavors, tota l’oposició, amb el PSOE al capdavant, la va recórrer davant del Tribunal Constitucional al·legant que vulnerava l’article de la Constitució que prohibeix penes o tractes inhumans o degradants. El TC encara no s’ha pronunciat, però el líder del PP, Pablo Casado, va aprofitar aquest escabrós assassinat per reclamar aquesta setmana al Congrés que no es derogui. Aquest és un assumpte molt delicat que ha de debatre’s amb el màxim assossec i en el qual resulta molt difícil trobar un terme mitjà. Perquè si casos com el de Bernardo Montoya constaten que hi ha delinqüents que no estan disposats a rehabilitar-se, l’anàlisi de la realitat d’altres països demostra que aplicar penes més dures no sempre equival a més seguretat. L’exemple més flagrant és el dels Estats Units, on és habitual aplicar la cadena perpètua, molt més dura encara, i on diversos estats mantenen en vigor la pena de mort. Doncs bé, el nombre d’assassinats anuals per cada 100.000 habitants és de 4,9 i multiplica per set el que es registra a Espanya. Pedro Sánchez, que en el seu programa electoral prometia derogar de forma immediata la presó permanent revisable, ha renunciat de moment a fer-ho i va respondre a Casado que espera la decisió del Constitucional. El Codi Penal és un altre dels àmbits, com el de l’educació, que pateix la permanent manca de consens i l’abús de la demagògia per part dels principals partits. En lloc de buscar un mínim comú denominador basat en un treball previ dels professionals del sector, l’habitual és que cada Govern opti per aplicar la seua política, amb els consegüents canvis i batzegades periòdiques.