Llengües de segona

Un dels arguments esgrimits el 1858 per desacreditar Maria-Bernarda Sobirós quan va dir haver vist la Verge en una gruta de Lourdes era que, segons el seu propi relat, es va dirigir a ella en occità. Bernadette, com passaria a la història novel·lada per Pep Coll, era analfabeta i no parlava francès. Han passat 160 anys i poc ha canviat la percepció de les llengües minoritzades a l’Europa dels Estats. Encara que Frederic Mistral guanyés el Nobel de Literatura el 1904 escrivint en occità, la llengua dels trobadors només és oficial en un dels territoris en els quals es parla, la Val d’Aran. De fet, l’occità d’Aran és llengua oficial a tot Catalunya des de l’aprovació de l’Estatut del 2006. Però de la teoria a la pràctica hi ha un bon tros. El Consell d’Europa ja va alertar el 2014 que el Govern central incomplia la Carta Europea de les Llengües Regionals en relació amb l’aranès. L’educació preescolar i la falta de textos legislatius traduïts a aquesta llengua eren una de les moltes carències que es denunciaven.

Aquest 2018 el ministeri de la Presidència ha presentat el cinquè informe sobre el compliment de la carta i des de l’Institut d’Estudis Aranesi (IEA) s’ha donat la veu d’alarma, ja que totes les justificacions d’actuacions a favor de l’aranès que presenta el Govern d’Espanya van ser dutes a terme per la Generalitat o pel Conselh Generau d’Aran. I, per tant, l’IEA, que presideix Jusèp Loís Sans, ha presentat una queixa al Parlament Europeu que ha estat admesa a tràmit. El ministeri de Política Territorial està per la feina i assegura que hi “té interès”, però alguna cosa no funciona quan els parlants d’una llengua han de demanar respecte. Els idiomes –tots– són riquesa cultural. Que el Tribunal Constitucional tombi el caràcter de “preferent” d’aquesta llengua que preveia la llei d’Aran del 2010 és un indicador de la fragilitat de l’aranès. I és que en una zona tan eminentment turística com la Val d’Aran, si bé creix el nombre de persones que escriuen i llegeixen en aranès, el nombre de parlants s’havia reduït un 20% una dècada després que la llengua tingués estatus d’oficial. Segons Mistral, “qui té la llengua té la clau”. Però sembla que no totes obren les portes de l’administració.