La Dependència com a símptoma

Un total d’11.194 catalans, 580 dels quals de Lleida, han mort en els últims cinc anys mentre esperaven rebre una ajuda de la Dependència. Així ho reflecteixen les dades oficials de la conselleria de Treball, Assumptes Socials i Famílies publicades ahir per SEGRE. La conselleria destaca que un 54% dels que sol·liciten una ajuda tenen més de 80 anys. És veritat també que la gran majoria dels que ho fan tenen una condició física molt precària, però això no és obstacle per concloure que aquestes dades suposen un fracàs per a l’administració i per a la societat en general, perquè es tracta de prestacions destinades a un dels col·lectius més fràgils. Sobre aquesta qüestió, una altra xifra que resulta il·lustrativa és que hi ha 1.553 lleidatans per als quals s’està tramitant el Programa Individual d’Atenció, que determina el tipus d’ajuda a percebre i, d’ells, en un 78% dels casos s’ha superat el termini de tres mesos en què hauria d’estar resolt l’expedient.

La llei de Dependència va ser aprovada pel Congrés dels Diputats a finals del 2006, just en el moment més àlgid del boom econòmic. Va ser anunciada com el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb educació, sanitat i pensions, però el seu desplegament va coincidir amb l’esclat de la crisi. Les retallades pressupostàries associades a la recessió van provocar dificultats de finançament des del principi, que van llastar tant el volum de prestacions previstes com la tramitació. Així que aquest “quart pilar” sempre ha estat molt menys sòlid del que es preveia. Una altra dada il·lustrativa d’aquesta realitat és que també hi ha més de 1.100 lleidatans valorats com a dependents del Grau III (són els que necessiten assistència permanent perquè han perdut completament l’autonomia) que es troben en llista d’espera per ingressar en una residència. Val a concloure que el desenvolupament efectiu de la llei de Dependència és un altre símptoma que evidencia de forma manifesta quins han estat els efectes de la crisi i del nou ordre econòmic que ha generat: part de la classe mitjana s’ha empobrit i l’estat del benestar s’ha esgavellat i amenaça de desballestar-se definitivament si la conjuntura torna a empitjorar. I tot això mentre una ínfima minoria acapara cada vegada més el gruix de la riquesa global.