Una mina per al turisme

Jesús Moncada arranca la seua novel·la més universal, Camí de sirga, amb la demolició del número 20 de la Baixada de la Ferradura. Amb aquesta casa, metafòricament, s’esfondra tot un món. Una conca minera de prop de 200 explotacions repartides entre Mequinensa (92), la Granja d’Escarp (34), Seròs (24), Almatret (14), Torrent de Cinca (12), Faió i Riba-roja d’Ebre (6 en cada municipi), Fraga (3), la Pobla de Massaluca i Nonasp (dos en cada població) i Massalcoreig (1). O, el que és el mateix, un laberint de galeries que s’obren pas sota terra sense atendre límits administratius entre les províncies de Lleida, Tarragona, Osca i Saragossa. Als anys vuitanta va començar el declivi, però quan semblava que el carbó era història les antigues mines s’han convertit en reclam turístic. El Museu de la Mina de Mequinensa rep més de 6.000 visitants a l’any, a què cal sumar iniciatives a Malpàs i a la Val d’Aran. En total, 9.000 persones s’interessen per aquest patrimoni industrial que, alhora, forma part de la nostra història recent. Queda molta feina per fer. Moltes de les antigues mines abandonades són un maldecap per als ajuntaments que assisteixen, impotents, a la seua conversió en alberg insalubre per a temporers. Però l’aposta per aquest patrimoni com a atractiu turístic obre una porta a la conservació del passat miner de Lleida en una època en què la Generalitat té sobre la taula tres peticions per buscar minerals (or, tungstè i cobalt) per a usos industrials a les comarques lleidatanes. Sense oblidar, tampoc, les més de cent explotacions mineres dedicades a proveir el sector de la construcció. El pitjor dels finals A mesura que passaven els dies, es feia evident que les possibilitats de trobar amb vida el petit Julen eren remotes, però no per això deixa de ser dolorós el fatal desenllaç. Caldrà depurar responsabilitats, perquè si avui fa dos setmanes que un nen de dos anys va caure per un forat de més de 70 metres de profunditat és perquè no estava segellat.