La interpretació del "no és no"

Una altra vegada un cas de violació grupal se salda amb una condemna mínima per abusos sexuals i, en aquest cas, l’Audiència de Lleida ha condemnat a dos anys de presó un jove de 19 anys, n’absol un altre perquè, segons la sentència, es va limitar a fer fotos i el tercer implicat, que tenia 16 anys en el moment dels fets, ja va ser condemnat pel jutjat de menors a 20 mesos de llibertat vigilada. La víctima i denunciant és una jove de 29 anys que pateix una discapacitat intel·lectual que, segons els pèrits, li impedeix fabular, amb la qual cosa el seu testimoni era perfectament creïble. En els fets provats es recull que la víctima va dir reiteradament que “no” i va demanar als seus agressors que paressin, però, com ha succeït en altres sentències, els jutges consideren que no hi va haver resistència, que la disminució de la víctima és difícil de percebre a simple vista, cosa que, unida a la possible ambigüitat del comportament de la denunciant, va poder generar en l’acusat un error i podia semblar-li una situació lliurement consentida. En conseqüència, estimen que no hi va haver violència, amb la qual cosa l’agressió queda reduïda a un delicte d’abusos amb la consegüent reducció de pena.

D’acord amb la reiteració de sentències en el mateix sentit, sembla evident que hi ha una deficient redacció del Codi Penal, que requereix l’ús de la violència per considerar una violació com a agressió, però també hi ha una interpretació restrictiva per part dels jutges de la negativa de la dona que hauria de ser l’argument contundent per interpretar com a violència tot el que sigui contravenir aquesta negativa. Quin tipus de resistència cal exigir a una dona en uns moments tan durs perquè es pugui tipificar l’agressió? Tots, legisladors i juristes inclosos, hauríem de tenir clar que “no és no” que n’hi ha d’haver prou amb la negativa verbal per considerar el contrari com una violació. I si cal canviar el Codi Penal, que ho facin per via d’urgència i immediatament per frenar aquesta nova xacra que patim en forma d’agressions contra la dona, com mostren les dades sobre denúncies masclistes, que a Lleida han augmentat un 18 per cent, fins a arribar a registrar-se una mitjana de tres al dia durant l’últim any.

Cal canviar els paràmetres socials, de manera que la igualtat sigui una realitat efectiva i incontrovertible i que els abusos i les agressions a les dones siguin perseguits i condemnats amb efectivitat i contundència.