Memòria selectiva

Després de tres setmanes del judici al procés i havent escoltat els acusats i els testimonis amb més pes polític, estem davant de la millor escenificació que cadascú interpreta les coses a la seua manera, que recorda el que vol i que la valoració dels fets és tan subjectiva que el que per a uns és una declaració política sense transcendència per a altres és un atac sense precedents a la unitat de l’Estat. Pot entendre’s que alguns acusats en la seua estratègia de defensa minimitzin fets, que hagin oblidat possibles requeriments del Tribunal Constitucional, qui assumia les factures o fins i tot qui comptava els vots de l’1-O malgrat haver-los anunciat públicament, però s’entén menys que hi hagi testimonis, obligats per promesa o jurament a dir la veritat, que no recordin fets transcendentals o que traspassin la responsabilitat de decisions importants als seus subordinats. Així, Rajoy, fidel al seu estil, va llançar pilotes fora, va assegurar que no hi va haver cap mediador, malgrat que l’endemà el lehendakari Urkullu el va rectificar, i sobretot va assegurar que no n’estava al corrent, ni havia pres cap mesura sobre el dispositiu policial i la repressió de l’1-O. Tampoc no sabia res la seua segona, Sáenz de Santamaría, que va insistir que havia rebutjat fins a tres vegades un possible referèndum en les seues reunions amb Junqueras, però va oblidar l’anomenat pla Molins, del qual també va donar compte Urkullu amb reformes constitucionals i un vot d’autogovern, no d’autodeterminació, al cap de cinc anys. I per rematar l’esperpent, tampoc el llavors ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido sabia res del desplegament policial i va endossar als seus subordinats les decisions sobre l’operatiu, una cosa que obliga a preguntar-se sobre la seua idoneïtat per al càrrec. Al contrari, la declaració del lehendakari va ser clara i il·lustradora quan va precisar que sí que va exercir una tasca de mediació, que va mantenir converses amb les dos parts i que va arribar a formalitzar fins a quatre o cinc propostes de distensió. Va desmentir Rajoy, però també va deixar en mal lloc Puigdemont quan va explicar que en cap cas no li va posar com a condició un referèndum d’autodeterminació o quan es va referir a l’acord assolit per convocar eleccions que el llavors president català va trencar perquè els seus se li estaven rebel·lant i no per falta de garanties com va dir. Ja és qüestió de credibilitat i de fe quedar-se amb una versió o una altra.