Contra la despoblació

Milers de ciutadans es van manifestar aquest diumenge a Madrid per expressar la protesta de l’“Espanya buidada”, queixar-se de la seua discriminació i reclamar mesures contra la despoblació. Són províncies abandonades, amb una densitat de població gairebé desèrtica, amb pobles que cauen i una elevada mitjana d’edat que només es converteixen en notícia quan arriben les eleccions i els partits perdedors es queixen de la suposada sobrerepresentació d’aquestes províncies on sortir diputat exigeix menys vots que a les més poblades i suposadament cosmopolites. És l’Espanya rural, buidada i oblidada davant l’Espanya urbana, poblada i que marca les polítiques a seguir, una cosa que val per a tots els partits de l’arc parlamentari que saben on tenen els seus vots. I encara que no hi hagués representació específica en la manifestació de diumenge, també seria bo que parléssim de la Catalunya buidada, que també existeix, de la despoblació que patim en bona part de les comarques lleidatanes i de l’interior de Tarragona, de la baixa densitat de població, de l’envelliment dels qui resisteixen i sobretot de la falta de polítiques proactives per revertir la despoblació, per crear riquesa en l’àmbit rural, per incentivar mitjans de vida, per garantir els serveis bàsics i, en una paraula, per garantir la igualtat d’oportunitats entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural. Convé que recordem que només a Lleida hi ha 197 nuclis de població deshabitats, un centenar més que fa vuit anys, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, i que els vint pobles més despoblats de la província amb prou feines sumen 1.837 veïns entre tots, amb la qual cosa la seua supervivència sembla seriosament amenaçada amb una mitjana d’edat avançada i escoles tancades. I parlem tant de pobles de muntanya, als Pallars, com a les Garrigues o la Segarra, perquè és un problema de tota la província, que també és aplicable a les comarques interiors de Tarragona, sense que els partits presentin propostes concretes de dinamització ni polítiques alternatives. A molts ja els va bé la despoblació, perquè és més fàcil construir abocadors si no hi ha veïns que s’hi oposin, i d’altres es conformen que ens quedem uns quants per mantenir el rebost ple o bé fer de jardiners, i així puguin trobar el paisatge al seu gust quan arriben els de la capital a passar el cap de setmana.