El dret de morir dignament

Ángel Hernández i María José Carrasco ho tenien decidit. El dia que ella ho demanés, ell l’ajudaria a morir. Aquesta dona, de 61 anys, i veïna de Madrid, feia tres dècades que estava afectada per una esclerosi múltiple. Secretària judicial, havia tingut una vida activa i inquieta, però feia ja molts anys que el piano que tocava havia emmudit. Amb la malaltia i deteriorament van arribar les baranes als passadissos, va caure un envà per fer més àmplia l’habitació. Se’n van anar les portes que dificultaven el pas de la cadira de rodes. Pràcticament paralitzada i amb problemes de visió i audició, estava esperant que la llei del Congrés s’aprovés per poder morir dignament i que el seu marit no tingués problemes amb la llei. La interrupció de l’activitat parlamentària per la convocatòria d’eleccions ha retardat la seua tramitació i la María José no ha pogut esperar més i el seu marit està ara detingut per ajudar-la a morir. L’eutanàsia és una assignatura pendent a Espanya i a mig planeta, ja que Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Colòmbia, el Canadà i l’estat australià de Victòria són els únics que la tenen aprovada i ja seria hora que les lleis normalitzessin aquestes últimes voluntats de les persones a les quals la medicina no dóna cap esperança de vida i que decideixen lliurement posar fi a la seua agonia. Un acarament necessari

Les versions diametralment oposades que estan oferint davant del Suprem els responsables dels Mossos i els agents de la Guàrdia Civil i Policia Nacional del que va succeir el dia 1 d’octubre del 2017, que es va celebrar el referèndum a Catalunya, requereixen l’acarament proposat per la defensa dels encausats entre l’excap dels Mossos amb el 155, Ferran López, i el tinent coronel Diego López de los Cobos, que va coordinar les forces policials aquells dies. Tots estan sota jurament i és evident que no tots diuen la veritat. A més, hi ha les imatges, que parlen més que mil paraules i que tard o d’hora donaran o trauran raons a acusats i testimonis.