Una atenció a mitges

La llei de dependència aprovada el 2006 pel govern de Rodríguez Zapatero és un bon exemple de com les millors intencions xoquen amb la realitat i com poden crear-se unes expectatives il·lusionants que després es frustren per la realitat pressupostària. Va representar en el seu moment una innovació normativa perquè atenia les situacions d’incapacitat personal, que es defineixen com la impossibilitat, o dificultat en grau divers, de portar a terme els actes essencials de la vida diària i a més completava els nivells d’atenció a la gent gran o la tercera edat i també a les persones discapacitades. Des que es va aprovar es va advertir dels possibles problemes de finançament que havien d’assumir Estat i autonomies, que es van agreujar amb les retallades pressupostàries i l’impacte de la crisi econòmica, la qual cosa es va convertir en la primera rèmora per a l’aplicació de la llei, que també es va complicar per l’allau de peticions i la lentitud en la tramitació, amb llistes d’espera en l’avaluació inicial per determinar el grau d’assistència que es requereix i el tipus d’ajuda que s’ha de prestar.

I amb el pas del temps hi ha hagut un desfasament en el ritme d’aplicació de les diferents autonomies, de manera que, segons l’informe de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, vuit autonomies havien suspès en l’aplicació de la llei amb les dades del 2016, entre les quals hi havia Catalunya, que retrocedia en serveis prestats i també en prestacions, mentre augmentaven les llistes d’espera i es perdien llocs de treball en l’atenció a dependents. A Lleida la situació és similar i davant els 3.600 lleidatans que van reclamar ajuts el 2018, tot just un 20 per cent van aconseguir percebre’ls l’últim any i com passa a la resta de l’Estat uns 600 lleidatans han mort en els últims anys esperant que els arribessin els ajuts promesos, malgrat que prop de 500 ja els tenien reconeguts després d’haver passat pel Programa Individual d’Atenció. Seguim amb el problema pressupostari perquè un de cada tres catalans en situació de dependència no rep cap tipus de prestació o servei encara que tingui un grau reconegut per la llei i tot i que les disponibilitats no són infinites, sí que convindria canviar les prioritats per assumir l’atenció a aquestes persones.