L’Església, passiva davant la pederàstia

La denúncia de casos d’abusos sexuals a menors en col·legis i institucions religioses va sumar divendres un nou capítol, després que exalumnes del col·legi Maristes de Lleida fessin públic que entre principis dels anys setanta i mitjans dels vuitanta van patir tocaments a les parts íntimes per part d’un religiós, que efectuava les funcions de conserge, durant les revisions mèdiques a què se sotmetien periòdicament. El presumpte autor d’aquests abusos ja fa anys que va morir, i l’escola va sortir al pas d’aquesta denúncia assegurant que mai havia tingut coneixement d’aquests fets i animant tots els afectats a contactar amb el centre. Una versió que no casa amb la que ofereixen els denunciants, que afirmen que era “un secret de domini públic” a la institució. Més enllà d’aquesta discrepància, crida l’atenció l’actitud passiva que han mantingut la mateixa Església i els diferents ordes religiosos en relació amb aquests escàndols. Els Maristes constitueixen un exemple palmari d’aquesta actitud, ja que aquests abusos es van destapar fa quatre anys arran que l’exprofessor Joaquín Benítez fos acusat de diversos casos a l’escola marista de Sants-les Corts, per quatre dels quals, que van tenir lloc entre el 2006 i el 2010, va ser jutjat fa dos setmanes. Abans, el 2011, sis exalumnes ja havien denunciat haver patit abusos als anys setanta en altres centres del mateix orde a Badalona i Barcelona i en un alberg. Tenint en compte aquests antecedents, cal preguntar-se per què els responsables de l’orde no es van posar en contacte amb exalumnes de tots els centres per recollir informació i poder actuar en conseqüència, i prestar l’atenció necessària a tots els que poguessin haver estat víctimes d’abusos i prendre mesures contra els presumptes culpables, en el supòsit que encara estiguessin en actiu o seguissin formant part de l’orde. El mateix va succeir a l’abadia de Montserrat, on almenys dos abats van ocultar una denúncia per aquest tipus de fets contra Andreu Soler, el monjo que dirigia el grup d’escoltes del monestir, i finalment es van limitar a apartar-lo del lloc al destinar-lo al santuari del Miracle, al Solsonès. Aquesta tàctica d’amagar el cap sota l’ala a l’espera que s’escampi la tempesta resulta inadmissible i, a més, va en contra d’alguns dels principis fonamentals que l’Església diu representar.