Notre-Dame, el preu de la història

L’1 d’abril del 2018, el setmanari Le Point titulava “Pregueu per Notre-Dame”. El subtítol deia: “Calen 150 milions d’euros per restaurar la catedral, abandonada des del segle XIX.” I subratllava “el desolador estat d’una joia en perill”. La periodista Violaine de Montclos descrivia “un cementiri de gàrgoles, de quimeres i de trossos de pinacles, amuntegats en desordre darrere de la façana est, mentre que els visitants freqüenten l’occidental, restaurada”. “Era un decorat soviètic –ironitzava el responsable de comunicació de la catedral i portaveu d’Amics de Notre-Dame, André Finot–. Una façana bonica i darrere una ruïna.” L’aparcament salvatge, compartit pel rector, monsenyor Chauvet, i alguns empleats, té perill: “Els qui l’utilitzen –deia Finot– saben que poden ploure pedres.” I recordava el fet que “el 15 d’agost del 2016, de matinada, al carrer del Claustre, un turista va veure, terroritzat, com queia al seu costat un cap de gàrgola”. Aquesta era, dilluns al matí, la realitat de la catedral més visitada del món i un dels símbols més estimats de París, fins i tot davant de la Torre Eiffel, perquè les seues parets i la seua silueta majestuosa han estat testimonis dels moments més importants de França i de l’Europa de les llibertats conquerides al carrer. Pintors, escriptors i artistes en general han immortalitzat les dates més importants i simbòliques del país gal en milers de pintures i pàgines de llibres, però la seua realitat era desoladora, sense cap administració que volgués fer-se càrrec de les multimilionàries despeses que requeria la conservació. Fiscalia va apuntar ahir a l’accident com a causa més que probable del foc que va arrasar part de Notre-Dame i amb ella una part importantíssima dels tresors que allotjava, però sens dubte, com en tants altres tristos successos de la humanitat, molts són els responsables de l’espurna que va encendre el foc. És un avís per a navegants, com ho va ser la caiguda del pont de Gènova l’agost de l’any passat, i encara que en aquest cas, i per sort, no hàgim de lamentar víctimes, sí que és important que totes les administracions recordin que els monuments i les infraestructures requereixen un manteniment i control exhaustiu. La reconstrucció està assegurada, però serveixi aquesta desgràcia per recordar-nos que la història i el patrimoni també tenen un preu.