Vist per a sentència

Després de quatre mesos de declaracions, testimonis, pèrits i proves documentals, el judici del procés va arribar ahir al final i queda vist per a sentència. Amb les últimes paraules dels acusats, arriba el moment que els jutges parlin, en el que sens dubte ha estat el judici més important de la democràcia. Sense ser experts en justícia i tenint en compte que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari, sembla evident que a les múltiples sessions al Tribunal Suprem la rebel·lió, per la qual es demanen penes de fins a 25 anys per a Oriol Junqueras, i que implica violència, no ha pogut demostrar-se i, amb el Codi Penal a la mà, tampoc la sedició, que requereix alçaments tumultuaris contra l’ordre establert. Dificultats tindrà també el jutge Marchena per argumentar la malversació, atès que no s’ha aportat cap document refutable que la confirmi. És evident que la desobediència, acceptada ja per la majoria dels lletrats, és el delicte que tots els acusats assumeixen, però ja que la Fiscalia General de l’Estat manté els 177 anys de presó per als 12 acusats, 9 dels quals en presó preventiva i 3 en llibertat provisional, és molt difícil que el Suprem limiti les penes a la inhabilitació, que ni tan sols comporta presó. Si el TS ha permès que estiguin dos anys entre reixes és perquè veu prou arguments per a una condemna, si no per les penes màximes, sí per delictes intermedis. Caldrà esperar a la sentència i els seus arguments per poder enfocar el futur, però si a alguna conclusió unànime han arribat tots els sectors implicats en el conflicte català és que aquest és un problema polític que ha de tornar al Congrés, al Parlament i al diàleg entre els actors. Ni Catalunya ni Espanya poden permetre’s aquesta tensió constant que dificulta el progrés en tots els seus àmbits i que divideix una societat oberta i transversal com és la catalana, alhora que posa en dubte la credibilitat de la Justícia espanyola. Cal buscar consensos i ponts d’entesa i correspon als representants públics trobar aquests camins que sense vencedors ni vençuts permetin avançar. Amb l’autocrítica necessària en els dos bàndols, intentant limitar tant com es pugui les penes que pugui imposar el Suprem, i abans que res anteposant el bé comú de tots i sense excepcions, és necessari començar a parlar. No hi ha cap altre camí.