Una normativa millorable

En vista de la polseguera que s’ha aixecat per l’elecció d’alguns alcaldes dissabte passat, que ja s’ha traduït en abandó del partit pel qual ha estat elegit, com el cas de Manuel Valls i Ciutadans a Barcelona, o per l’anunci de mocions de censura l’endemà de l’elecció d’alcalde, com s’anuncia per exemple a Osca, o per enfrontaments directes entre socis de govern, com en el cas de JxCat i ERC, és previsible que tornin a reproduir-se les crítiques a l’actual sistema electoral i exigències perquè es modifiqui la fórmula d’elecció d’alcaldes. Als grans països d’Europa, l’elecció d’alcaldes es fa de forma directa i en alguns, com Alemanya, amb llistes obertes o elegint preferències a Anglaterra, i en cas que no s’arribi a la majoria s’opta per una segona volta com passa a França o a Itàlia, però aquí a Espanya es va apostar des de les primeres eleccions municipals el 1979 per un sistema d’elecció indirecta en què els ciutadans escullen els regidors i són aquests els que elegeixen els alcaldes. Eren les primeres llums de la democràcia i es buscava consolidar els partits com a via de participació i també respectar la pluralitat als consistoris, però ja llavors van sorgir les crítiques quan el pacte de l’esquerra, PSOE i PCE, els va permetre aconseguir els ajuntaments de les grans capitals malgrat que havia estat UCD la formació més votada.

La història s’ha anat repetint en cada convocatòria i sempre són els que perden l’alcaldia, malgrat ser els més votats, els que reclamen canvis per impedir el que segons la seua opinió és una alteració de la voluntat dels veïns expressada a les urnes. La qüestió és com interpreten els partits, o els regidors si obeeixen les instruccions, la voluntat dels electors o si es prioritzen més les característiques locals o la compatibilitat entre possibles socis encara que siguin de posicions enfrontades.

Tan polèmica ha resultat la translació a tot Espanya del pacte de la dreta, Vox inclosa, com l’existència de línies roges de negociació, per exemple el suport als partits del 155 a Catalunya, que s’han saltat quan als negociadors els ha interessat, com ha passat per exemple a Cervera o Tàrrega, per citar dos exemples pròxims de la trentena llarga de casos que hi ha hagut a Catalunya amb retrets entre JxCat i ERC. Encara que no sigui el millor moment per debatre-ho, és evident que la normativa actual és millorable.