Investidura sota pressió

Al cap de dos mesos de les eleccions generals i amb els ajuntaments ja constituïts després de pactes de tots els colors, toca abordar la investidura del president del Govern, que a hores d’ara sembla més complicada que després de les votacions perquè les negociacions primer es van estancar durant la campanya de les municipals i ara es ressenten de les aliances municipals. Per acabar de complicar-ho, tampoc avança la negociació de Sánchez amb el que en principi semblava el seu aliat més natural, Podem, a causa de la resistència del socialista a concedir ministeris als podemites malgrat la insistència de Pablo Iglesias a reclamar-los. Val a suposar que aquest acord s’acabarà endurint però no n’hi ha prou per aconseguir la investidura i aquí s’obren les incògnites perquè el PSOE sembla decidit a convocar el ple tot i que no tingui els suports necessaris. És una manera d’injectar pressió per aconseguir alguna abstenció que afavoreixi la investidura, però també pot frustrar-se l’operació i arriscar-se a un fracàs de Sánchez. Des del PP ja han assegurat el vot en contra i ha fet el mateix Ciutadans, però ja han sorgit veus fins i tot dins de la mateixa formació que han apel·lat a l’esperit institucional per garantir la governabilitat del país i evitar que Sánchez depengui del suport dels diputats d’ERC, que a l’última compareixença de Rufián es van mostrar disposats a negociar. Està garantit el suport del PNB, enfortit pel pacte aconseguit ahir al Parlament de Navarra, que va facilitar la presidència de la cambra a Geroa Bai, la presència a la Mesa de Bildu i la possible presidència dels socialistes, però també comporta la pèrdua del suport dels dos diputats d’UPN. Als socialistes no els agrada mantenir-se a La Moncloa amb el suport de diputats independentistes, però donant per fet el suport de Podem, si no aconsegueix l’abstenció de Ciutadans és l’única opció que els quedarà. Es repeteix la història de quan Rajoy li va demanar el mateix al PSOE i va acabar costant-li el càrrec a Pedro Sánchez, aferrat al “no és no”, amb protagonistes invertits i l’amenaça d’unes segones eleccions que ningú vol, però sobre les quals ja es fan sondejos que auguren un enfortiment de les posicions del PSOE i del PP a costa de Ciutadans i Podem, mentre els independentistes seguirien igual. Això ho saben tots i també és una forma de pressionar.