El drama de la migració

Capitanejar un vaixell que es dedica a salvar migrants que corren el risc d’ofegar-se al mar és motiu d’elogi. Almenys, és el que hauria de ser per a qualsevol que tingui un mínim de sentit comú. Tanmateix, cada vegada resulta més freqüent que l’acció política vagi en una direcció oposada, guiada per principis populistes que poden generar rèdits electorals a curt termini, però que a la llarga són perjudicials per al conjunt de la societat. Un exemple palmari és la detenció per part de la policia italiana de la capitana del vaixell de rescat de migrants Sea Watch 3, Carola Rackete, acusada d’haver delinquit a l’atracar al port de Lampedusa sense permís després d’estar esperant disset dies en aigües internacionals que algun port europeu li donés llum verda per desembarcar les quaranta persones que havia recollit al Mediterrani. Per si fos poc, el ministre d’Interior italià, l’ultra Matteo Salvini, ja ha advertit que farà el mateix amb els responsables d’altres vaixells de rescat que atraquin sense permís als ports del país. La inacció i eterna divisió de la Unió Europea i l’auge dels ultres en diversos estats està portant situacions en les quals caldria demanar-se si no haurien de ser polítics com Salvini els que seguin al banc acusats d’atemptar contra els principis humanitaris més bàsics. I si a Europa el panorama és depriment, als Estats Units no ho és menys, com ha posat de manifest la imatge icònica del pare i la filla ofegats al riu Grande quan intentaven travessar la frontera. És cert que cap país, per pròspera que sigui la seua economia, no pot assumir un flux il·limitat d’immigrants, però d’aquest extrem al tancament de fronteres hi ha una distància molt àmplia. La gran majoria de persones que intenta entrar als EUA per Mèxic o a Europa pel Mediterrani ho fan jugant-se literalment la vida perquè als seus llocs d’origen amb prou feines tenen mitjans de subsistència, no per gust. I davant d’aquesta realitat, la millor resposta seria que els països del primer món actuessin de forma coordinada, cooperant en l’acollida dels nouvinguts i, alhora, articulant mesures que afavoreixin el desenvolupament dels països més pobres. Però, per desgràcia, els principals dirigents, amb Donald Trump al capdavant, actuen en sentit contrari i l’ONU, que a priori podria impulsar aquesta cooperació, fa temps que és una organització fossilitzada.